Els electors s’han expressat amb claredat

Han dit molt clar, en primer lloc, que no desitgen el govern d’un sol partit amb majoria absoluta; qualsevol ciutadà que hagi votat el PP sabia perfectament que no anaven a treure majoria absoluta, i, més encara, ho sabien els votants de PSOE, Ciutadans, Podem o de qualsevol altra formació. Tothom ha votat amb la plena consciència que, després, el partit elegit hauria de pactar com a mínim amb un altre. Per tant, els electors han establert unes noves normes del joc polític, que ara es basa en la recerca de consens i no en el sotmetiment dels altres per la via de la majoria absoluta. Si això no és parlar amb claredat... Altra cosa és que alguns líders polítics no sàpiguen o no ho vulguin escoltar.

Aquest esmicolament del vot ha passat a totes les comunitats autònomes, a totes les ciutats i els pobles. També a les Pitiüses i les Balears: Santi Marí és senador amb només un 30% dels vots, Sofía Hernanz és diputada per un partit que ha tret el 18% dels vots, José Vicente Marí Bosó ho és amb un 29%. No són xifres com per anar de sobrats, per anar a fonyar ningú o per posase a dibuixar línies vermelles.

La segona cosa que han dit amb claredat els electors és: transformau el sistema. Crec que també és una instrucció bastant nítida; aquesta instrucció, probablement, inclou una neteja profundada de les canonades de l’administració, obturades per la corrupció i el greix; també inclou un reordenament de l’administració, que ha de reequilibrar la distribució del pes entre el centre i la perifèria. La majoria d’electors ha votat opcions (PSOE, Podem, Ciutadans...) que inclouen als seus programes propostes relativament reformistes, encara que siguin, en alguns casos, divergents. Evidentment, els electors no diuen com s’ha de fer, això (entre altres coses perquè ningu no els ho ha preguntat). Però això no vol dir que el missatge de canvi no sigui clar.

Per tant, els ciutadans han aprofitat aquestes eleccions per establir unes noves normes; han dit, de forma majoritària, quasi massiva, que volen dos coses: una limitació del poder executiu, que ara haurà de funcionar a través del diàleg, i la reforma i neteja profunda del sistema. Si amb aquestes noves normes els partits no saben jugar (cosa possible i fins i tot probable), els electors es veuran obligats a reiterar o corregir el seu vot en uns nous comicis; però, ara mateix, la indicació als partits és clara i senzilla.

Amb aquestes indicacions, per molt repartit que estigui el vot, els partits haurien de sebre formar govern. L’opció més plausible és PSOE+Podem+nacionalistes; en realitat, no és tan complicat: recordem que, els nacionalistes, ja han donat suport en altres ocasions tant a PP com a PSOE al govern d’Espanya. Però jo som bastant pessimista, bona part de la classe política espanyola no està preparada, ni de bon tros, per a les noves exigències dels electors. Al PSOE, que crec que ocupa ara mateix el lloc central en una possible política de pactes, és evident que no ho estan. Així els va. Només fa falta veure com els barons socialistes intenten soscavar l’autoritat del seu secretari general, Pedro Sánchez, a veure si cau i algú altre pot posar el cul a la seua cadira. Després, qui s’hi assegui, parlarà de l’interès general i d’Espanya i dirà grans paraules. És justament d’això que molts ciutadans n’estam fins més amunt del nas. En aquest sentit, el PSIB, els socialistes balears, han actuat amb una certa responsabilitat, en reclamar que Pedro Sánchez tengui les mans lliures per negociar. El que aconseguiran els barons socialistes és aprofundir encara més la crisi del PSOE; potser arribaran al poder, però quan ho facin serà damunt d’una pila de runes.

Potser ni en Rajoy ni en Sánchez, ni ningú altre, aconseguirà formar govern, i dins de dos mesos hi haurà noves eleccions. Seran unes eleccions absurdes i probablement inútils: per què algú hauria de votar diferent dints de dos mesos?... Només en un lloc on el pacte es considera una baixada de calçons, en compte d’un acte de responsabilitat, es poden interpretar els resultats d’unes eleccions d’una forma tan obtusa com s’està fent. Aquest lloc es diu Espanya.