Siríac

El nostre Ciríac va viure, igual que l’altre, al segle III de la nostra era. Va tenir la mala sort de coincidir cronològicament amb l’emperador romà Alexandre Sever que, lluny d’haver abraçat el cristianisme, el combatia enviant els fidels als lleons i sotmetent-los a d’altres tractaments no menys cruels. L’Imperi Romà s’hauria de partir i de patir invasions germàniques abans de transformar-se en noves faiçons. Però, bé, això ja havia de ser tota una altra història.

L’esmentat Alexandre Sever, que devia destacar per la seua severitat, va decidir martiritzar Ciríac, aleshores ja bisbe d’Òstia. De la seua vida exemplar i del martiri, ben lògicament, se’n va derivar la santedat. Tot i que, essent part de l’edat obscura, avui no en tenim gaire més informació. Sí que sabem que, juntament amb Ciríac, l’esmentat Sever en va martiritzar dos més: Màxim i Arquelau el Diaca.

A l’illa d’Eivissa, com ja he apuntat més amunt, celebram Sant Ciríac, no especialment pel sant, que casualment ha esdevingut patró, sinó perquè en l’esmentada data va acabar la conquesta de l’illa per les tropes comandades per Guillem de Montgrí. Si algú en vol notícia detallada, encara pens que el llibre de referència és La conquista catalana de 1235, publicat per l’Institut d’Estudis Eivissencs i obra del que en fou president Joan Marí Cardona. Com a bon canonge arxiver, va buidar arxius i, a través d’una anàlisi detallada de documents, ens dona tota la informació fonamental sobre com va ser la conquesta de les Illes Pitiüses, ja ben entrat el segle XIII.

Particularment, supòs que per deformació de lingüista, sempre m’ha grinyolat la grafia amb C. De fet, algunes fonts d’informació ja ens alerten que es pot escriure Ciríac o Siríac. Confés que entenc que Siríac és més lògic, com a grafia d’aquest antropònim, perquè té un significat clar: natural de Síria. Pensem, arribats a aquest punt, que Síria va ser, realment, el primer territori cristianitzat del Planeta Terra. De fet, els georgians es vanten d’haver set el primer estat formalment cristià (és a dir, institucionalment reconegut o autoreconegut com a cristià). Armènia sol prentendre d’emportar-se’n la pàtima d’haver set el segon. Però, si Síria hagués tengut algun tipus de forma institucional estatitzada, georgians i armenis baixarien una posició cadascun en el rànking. En realitat, a Síria, la major part de la població va ser cristiana fins fa ben pocs segles. En les últimes dècades, la política d’arabització ha estat radical (i ha anat paral·lela a una política en què s’ha afavorit directament l’Islam com a religió).

En algunes ocasions, des d’aquesta mateixa tribuna, m’he posicionat en relació als drets dels cristians a l’Orient mitjà, i molt especialment a Síria, on són ben clarament conculcats. Fa pocs dies, emperò, em va deixar un mal gust de boca la jerarquia maronita (cristians del Líban), quan varen aconseguir que no cantàs, en un conegut festival libanès, un grup que es posiciona, a través de les seues cançons, a favor dels drets dels homosexuals.

Dit això, només em resta observar una qüestió que, si més no estadísticament, hauria de sorprendre’ns: a Eivissa comparteixen patronatge la Mare de Déu de les Neus i sant Ciríac (com si els nostres patrons fossin els dirigents dels Verds d’Alemanya). I de dones eivissenques (i d’altres llocs) que es diuen Neus n’hi ha moltes. En canvi, de Ciríacs n’hi ha ben pocs. Raons? És difícil d’esbrinar. En demanar sobre la qüestió, la primera resposta que vaig rebre va ser que era obvi, que Neus sona molt millor que no Ciríac. Jo hi afegiria que, per interferència de l’espanyol, la pronúncia popular de Ciríac –Seliacu- encara fa la cosa més complicada. Com les Pràxedes a les que anomenaven Pixeris.

Siga com siga, no s’han d’abandonar els bons costums, encara que molta gent no en recordi l’origen històric. Anar a berenar una mica, a la fresca, allà per devers el Puig des Molins, sempre va bé. I, si fa falta, hom es pot fer passar el calor capbussant-se al Salt de s’Ase.