Deia el nostre gran cronista (mai prou reivindicat pels eivissencs) Ramon Muntaner, de llocs molt diversos, que eren «la millor Catalunya» i que s’hi parlava «lo pus bell catalanesch del món». Certament, Muntaner va escriure això segon sobre Eivissa (que era la millor Catalunya no feia falta que ho escrivís, el cavaller valencià nat a l’Empordà i traspassat com a lloctinent de la nsotra Vila). Això de la millor Catalunya no ho solia dir referint-se a Eivissa, a València o a Palma, sinó que ho podia dir referint-se a Sardenya, a Sicília o a Neopàtria. Perquè, no fa res que ho recordem, els catalans vàrem ser imperialistes durant els segles XIV i XV. Potser per això hem sobreviscut com a nació. No n’estic segur, a l’hora de dir-ho, per això em cur en salut amb un «potser» anterior.

El projecte europeu, a principis del segle XXI, no va d’imperialisme, sinó d’unitat i de ser present al món. He escrit d’altres vegades, en aquesta mateixa tribuna, que el projecte europeu necessita un nou impuls, després de la depressió provocada per la sortida del Regne Unit de la Unió Europea. Que la democràcia més vella del planeta hagi deixat el projecte polític europeu és una pèssima notícia. Però no ens hi sobreposarem si no fornim un nou impuls (necessàriament polític) a la construcció d’Europa.

Crec sincerament que Europa hauria de treballar per recuperar el Regne Unit, malgrat la mala química entre uns i altres. No ens podem permetre el luxe de perdre així un dels bressols del parlamentarisme. En cas de no recuperar-lo íntegrament, s’hauria de treballar, de manera clara i eficient, per recuperar aquells que no volen abandonar Europa però que estan ben disposats a abandonar el Regne Unit. L’estatisme, emperò, és encara tan potent a Europa que molts dirigents europeus prefereixen que el Regne Unit continuï unit que no que Escòcia se’n separi, encara que Europa hi guanyi un nou estat membre. Són europeistes de pa sucat amb oli, que realment no es creuen el projecte europeu. Particularment, consider que no s’acaba de creure l’Europa política ningú que prioritzi els interessos estatals als del conjunt dels europeus.

Perquè, òbviament, el Regne Unit, no només és Europa, sinó que m’atreviria a dir que ans és la millor Europa. És l’Europa del parlamentarisme, del liberalisme, de la democràcia, dels referèndums, de la llibertat d’expressió. És l’Europa on un ciutadà pot criticar la reina i que no passi res. I on la reina, davant un referèndum a Escòcia, decideix no pronunciar-se perquè la corona ha de ser neutral. No hi ha dubte que estam davant la millor versió d’Europa. La que Europa ha deixar fugir, sense fer gran cosa per retenir-la al seu interior.

Si no fos per determinades derives dels últims anys, hi podríem afegir, encara, que possiblement la millor Europa ha crescut als Estats Units d’Amèrica. Però, sense anar tan lluny, tenim Europes molt pròximes, i que no ens haurien de passar per alt. Què estam esperant a seduir països com Noruega, Suïssa o fins i tot Andorra perquè entrin en el club? Què esperam a cooperar com tocaria amb Sèrbia, Albània o Macedònia perquè el dia de demà puguin ser membres dels Estats Units d’Europa amb plenes garanties i amb ple dret? No formen part d’Europa Oslo, Bergen, Ginebra, Zuric, Tirana o Belgrad? Encara diria més: podríem entendre la història d’Europa sense Constantinoble o Jerusalem? Ens podem aïllar i passar olímpicament de tot el que tenim al voltant. Si ens tancam, si reduïm el pes polític, si no ens creim els Estats Units d’Europa mostrarem la pitjor cara dels europeus (el nacionalisme d’estat i les seues funestes conseqüències), però si ens obrim al projecte comú potser demà podrem dir que això que estam bastint només és Europa... ans és la millor Europa.