Bernat Joan i MaríIbiza10/02/21 7:42
TW3

Ara que molts mitjans de comunicació compten amb doble versió català-espanyol, es posa molt més de manifest que, darrere les màquines (en aquest cas, els traductors automàtics), és bo que hi hagi una persona que sàpiga la llengua, que en tengui un coneixement mínim, que pugui veure les pífies de la màquina. Els diaris amb més tirada que compten amb traductor automàtic són La Vanguardia i El Periódico de Catalunya. Pel que fa als digitals, pràcticament tots els grans tenen doble (o triple) versió. En aquests mitjans bilingües, els periodistes i els opinadors escriuen l’article en la llengua que els resulta més còmoda i tot seguit se’ls passa pel traductor automàtic perquè estigui a l’abast en les dues versions.

Ocorre, emperò, que de vegades es veu que no hi ha cap corrector no automàtic, és a dir humà, que faci un colp d’ull a allò que ha traduït la màquina. I és llavors quan surten titulars com aquell fantàstic «Pujol se entrevista con Resentimiento» (que traduïa «Pujol s’entrevista amb Piqué», quan Piqué, Pique, Resentimiento, era ministre del govern de l’Estat).

Faig aquestes reflexions tot llegint un article d’opinió en un mitjà digital, signat per un conegut periodista espanyol. Ja en les primeres línies, hi trob la referència a unes declaracions d’un personatge públic en una ràdio catalana. Se suposa que l’home hi va dir: «però aquests oncles com poden convocar unes eleccions?». És evident que hi havia dit «+però aquests tios com poden...?” (L’autor de l’article tradueix a l’espanyol el que l’entrevistat ha dit en català, i el traductor automàtic tradueix l’articulista al català. Doble traducció, per tant). En la frase catalana hi apareix la paraula “tios” (que en espanyol no sempre vol dir oncles) i el traductor en fa un revirament amb el significat més habitual (però no únic) de la paraula “tio”.

Una mica més endavant, com sol ocórrer sovent en els articles d’opinió, el periodista hi inclou una expressió més col·loquialitzant i ens etziba: “Anem, que els catalans som com els negres...” Anem? On anem? Evidentment, traduïa “Vamos, que los catalanes...” La paraula “vamos” (en espanyol) no sempre es tradueix per “anem” (en català). Per mostra, en tenim aquest botó, però s’hi poden fer errors contínuament, si hom no si fixa. La frase, per algun motiu, em recorda aquella conversa telefònica tan divertida en què un diu “Que hi ha en Tal?”, i hom li respon afirmativament. Aleshores el que telefona li diu “Idò digues-li que es posi”. “Que es posi com?”, li demanen com a rèplica ben lògica. L’exemple va bé per explicar per què serveixen els pronoms febles.

Més endavant, en el mateix article (fixau-vos si donen per molt dos minuts de lectura!), hi llegesc l’expressió “enfilar-se a l’alt d’un jeep”. “A l’alt”? Què és això? Evidentment l’expressió castellana “en lo alto” no es pot traduir mai en català per “a l’alt”. Es poden enfilar “dalt” o fins i tot “a dalt”, però no a “l’alt”, perquè l’alt sembla, com a mínim abstracte. I si ho escrivíssim amb majúscula tendria unes inqüestionables connotacions de caire religiós. Encara que no fos altíssim.

Dins el mateix paràgraf hi llegim: “ni al mateix Nietzsche no se li hagués ocorregut”, que tradueix, evidentment, la seqüència espanyola “ni al mismo Nietzsche no se le hubiera (o hubiese) ocurrido”. “Al mateix Nietzsche”? Potser n’hi havia algun altre, de Nietzsche? Ens referim al filòsof? O estam intercanviant el filòsof amb el seu cosí? Es tracta d’una qüestió de concepte que el català distingeix i el castellà no. No vull dir amb això que ells sempre confonguin i nosaltres no ho facem mai. Podria posar molts exemples en què la cosa va a l’inrevés. Però no en aquest cas.

Finalment, i reflexionant sobre el futur dels fills, el mateix articulista divaga sobre “com poder llaurar un avenir”. Realment aquesta és més de nota. Perquè una societat cerealística com la castellana és ben natural que “labre un futuro”, però aquí llauram dret o llauram tort, però no tenim tanta imaginació com per llaurar futurs. I, si el futur es converteix en “avenir” (terme cultíssim i totalment correcte), ja haurem fet maig del tot!
Un dels perills dels traductors automàtics és que el català publicat sigui cada vegada més un calc de l’espanyol escrit pels autors que no en saben. Evidentment, que grans mitjans tenguin doble edició quan només en tenien en espanyol constitueix un avanç important. Com ho és que molts jóvens que no parlarien la nostra llengua de cap de les maneres hagin adquirit un “català d’institut”, és a dir, poc natural, poc genuí, farcit de calcs de l’espanyol, amb una pronúncia altiplanera, etc. Però això no treu que hàgim d’anar-hi amb una mica de compte, i que, sense purismes ni res que no facin tots els normals, mirem d’escarrassar-nos perquè els textos, a més de comptar amb paraules pròpies de la nostra llengua, sonin a català. Ep, en la mesura en què siga possible.