Bernat Joan i MaríIbiza13/07/23 0:30
TW0

Si alguna cosa han aconseguit tant Pedro Sánchez com Alberto Núñez Feijóo al llarg d’aquests darrers mesos, ha estat la d’esborrar completament qualsevol vestigi de pluralitat que pogués quedar en això que alguns encara s’entesten a dir-ne l’»Espanya plural». De plural, res de res. D’autonòmica, res de res. D’estat de les autonomies no en queda ni la flaire. Espanya unitària. Espanya unitarista. Espanya una i no cinquanta-una. Espanya, una, grande y libre. Queda lluny aquell mapa del segle XIX, en què es parlava de l’»España unitaria o plenamente constitucional» (tots els territoris de parla castellana i Galícia), l’»España asimilada» (és a dir, conquerida, o siga els territoris de l’antiga Corona Catalanoaragonesa, oficialment Corona d’Aragó) i l’»España foral» (o siga Euskadi i Navarra). Avui tot s’assimila, que per alguna cosa es varen fer el 23F, la LOAPA i tota la pesca que va venir després, i que no s’ha manifestat en tota la seua plenitud fins ara.

La campanya electoral, i l’anterior precampanya, i les anteriors eleccions, han discorregut com si no hi hagués més que una llengua a tot el Regne d’Espanya, com si hi hagués una sola cultura, com si les comunitats autònomes no existissin, com si no existís cap tipus de pluralitat. Aquestes característiques, al llarg de les últimes setmanes, lluny de remetre, encara s’han anat accentuant.
A les eleccions generals espanyoles, els ciutadans de les Illes Balears, emperò, ens hi jugam molt.

Perquè la majoria de les decisions sobre el nostre arxipèlag no es prenen a Mallorca, ni a cadascuna de les illes, com alguns pretendríem, sinó a Madrid, molt lluny, en un lloc on som relativament poc coneguts i on som practicament gens tenguts en compte. A nosaltres, als ciutadans de les Balears, idò, el que ens interessaria, fonamentalment, seria que la campanya electoral, amb les seues promeses i propostes, tengués clarament un accent illenc, que es fessin propostes per a les illes, per a la seua societat, per als seus ciutadans. Però els mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterers som (i pens que ens hem de sentir) absents de la campanya, absents de les propostes i absents de qualsevol tipus de consideració, tant per part dels líders espanyols com de les seues franquícies illenques.
De la política estatal en depèn, sense anar més lluny, que s’incrementi o no el finançament autonòmic (és a dir, que les Illes Balears puguin avançar -o no- cap a constituir-se en una comunitat realment autònoma). Sense finançament no hi ha autonomia possible. Sense finançament, tota la xerrameca de l’»Estat de les autonomies» es redueix a això, a xerrameca pura i dura, buida de contingut i sense cap significat per a la majoria de la gent. Entenc que s’ha de rescatar la idea que les Balears tenim dret a un Concert econòmic amb l’Estat semblant al que gaudeixen (i com ho gaudeixen!) el País Basc i Navarra. El fet de ser un territori illenc, amb les seues especificitats per aquesta causa, pens que ja constitueix en si mateix un element suficient per reclamar-lo.

De la mateixa manera que, per a nosaltres, són essencials la gestió -amb l’acompanyament pressupostari necessari- tant dels ports com dels aeroports, tenint en compte que són els únics elements de connexió física amb la resta del món. Qui en parlarà, en aquesta campanya electoral, de la gestió dels ports i aeroports? Qui discutirà en mans de qui ha d’estar? Qui reivindicarà un finançament com toca per a les Illes Balears?

L’espanyolització, la centralització, la castellanització, la madrilenyització de la campanya i de la política en general constitueix un llast de grans dimensions per a la gent de les Illes Balears. Per això hi ha tanta abstenció. I per això es treballa tant, des de determinades instàncies, per impedir qualsevol tipus de dabat sobre les qüestions que realment afecten la gent. El pa i circ, la xaranga i pandereta, tot tan hispànic, resulten més útils per a aquells que volen esborrar-nos del mapa. No des de fa mesos, ni anys, ni dècades, sinó des de fa devers tres segles i mig.

Només dues petites escletxes podrien deixar passar una mica de llum, en aquesta Castella (dir-ne Espanya seria una fal·làcia) monocroma: una és la candidatura d’Eivissa i Formentera al Senat, amb en Juanjo Ferrer i na Neus Massanet com a candidats, i l’altra la incògnita del que pugui fer -depenent del que el seu partit hagi negociat- en Vidal si arriba al Congrés.