Pressió xenòfoba entre escolars

Les minories, arreu, han estat històricament objecte de xenofòbia per part de les majories que volen assimilar-les. La xenofòbia contra els jueus, durant l’Edat Mitjana, es va desenvolupar perquè eren una minoria que destacava en alguns aspectes per sobre del comú de la societat. Això els va valer prògroms, assassinats en massa, encausaments pel tribunal de la Inquisició, cremada o exili dels que no volien convertir-se al catolicisme, etcètera. Si agafam d’altres minories, veurem que, històricament, el tracte ha estat similar.

Actualment, emperò, tenim entre els «valors compartits» de la Unió Europea el de defensar els drets de les minories. Entre aquests drets, hi ha, per descomptat, la llengua, la cultura i l’educació. Tothom té dret al seu nom (cosa no tan evident, entre nosaltres, fins fa quatre dies), a ser educat en la llengua de la seua comunitat, a mantenir la seua cultura, a reforçar la identitat pròpia en tots els seus trets, etcètera. Això són drets i no han de dependre de la conjuntura política, de la simpatia o antipatia de qui mani en cada moment. Això, que clarament no es compleix en relació a la minoria nacional catalana (és a dir, a la nació sense estat dels Països Catalans), es compleix encara menys, en molts aspectes, a les Illes Balears, i, molt notablement, a les zones d’urgent intervenció lingüística, com ara la badia de Palma o el conjunt de l’illa d’Eivissa.

Em reportaven fa pocs dies un parell de professionals de l’ensenyament que hi ha al·lots que fora de l’institut es comuniquen normalment entre ells en català, en eivissenc, perquè són una colleta d’amics que se solen interrelacionar entre ells, però que, quan entren a l’institut, automàticament es passen al castellà. Ho remarc: els mateixos que es parlen en català fora del centre passen a parlar-se, entre ells mateixos, en castellà quan traspassen la porta de l’institut. Pos enconsideració dels professors, dels altres agents educatius i, sobretot, de les autoritats competents en aquesta àrea, com deu ser el grau de xenofòbia que pateixen aquests al·lots. Imaginem què han d’haver patit per modificar, de manera tan conscient, el seu comportament lingüistic. I això ocorre en un centre on la majoria de les assignatures s’imparteixen en català!

Què dirien els equips d’orientació, posem per cas, si un nen (o una nena) a qui li agraden els companys del mateix sexe hagués d’anar fent com que busca nòvia (o nòvio) per dissimular la seua homosexualitat! Què dirien d’un nen (o una nena) que s’embatumàs de blanc la seua pell fosca per evitar la fúria dels altres! Es posaria l’institut potes enlaire, per tal d’evitar aquests abusos, aquestes desconsideracions, aquest salvatgisme predemocràtic. La xenofòbia contra els catalanoparlants, emperò, es veu que no juga a la mateixa lliga.

Aquesta pressió (de vegades subtil, de vegades directa, de vegades fins i tot violenta) contra els catalanoparlants fa anys que dura. Els de la meua generació l’hem poguda comprovar en els antics adolescents que ara ja se’n van cap a la quarentena. Però tenc la impressió que, si més no, fa unes dècades, miràvem d’evitar-la. Habitualment sense aconseguir-ho, també ho he de reconèixer. Perquè la pressió social difícilment pot ser contrarrestada per un únic agent, encara que es tracti del sistema educatiu.

Per evitar-la fa falta una implicació de tots els agents que tenen incidència en el mon educatiu: autoritats, professionals, pares i mares, companys una mica més formats i autocentrats, equips d’orientació (psicòlegs, pedagogs)... La truita només es pot capgirar per dues variables: o bé perquè els adolescents es tornin respectuosos amb els companys (dificilíssim) o perquè es posi de moda parlar en català (potser no tan difícil, però també força complicat). No n’hi ha més, des del meu punt de vista.