Carta oberta a un progenitor

Sigues conscient que la societat ha delegat en l’escola molts dels aprenentatges que en etapes passades es feien en família. Avui, es diu, l’escola ha d’educar, a més de formar. Però l’educació és quelcom que s’adquireix, fonamentalment, a casa. A determinats nivells, entenem que els infants (i, sobretot, els adolescents), no han d’aprendre a saludar quan entren a classe, demanar permís per entrar si la classe ha començat, no interrompre els companys ni els professors, parlar educadament, no cridar, ajudar-se entre ells... Tot això s’ha de portar après de casa, perquè tots aquests detalls, tots aquests trets, se solen aprendre en família. L’escola ha de formar bons ciutadans, però les bones persones es fan a casa.

Avui dia abunda, potser tant com el dimissionari, el progenitor protector. Els nostres jóvens i adolescents pateixen més d’ultraprotecció que en qualsevol altra etapa de la Història. Els sobreprotegim perquè volem el millor per a ells, certament, però amb aquesta protecció excessiva els feim un mal importantíssim: minvam la seua capacitat de resiliència, reduïm sistemàticament la seua tolerància a la frustració i, en el pitjor dels casos, fomentam la síndromes de l’Emperador (és a dir, la d’aquells petits tirans que donen ordres als pares i sempre volen fer la seua). Si alguna cosa han d’aprendre, en aquest món ultracompetitiu en què els ha tocat viure, és que s’hauran de suar els guanys, hauran de treballar durament per aconseguir els seus objectius i hauran d’aprendre a ser disciplinats i autoexigents per desbrostar la selva en la que s’ha convertit la nostra societat. Però ni la cultura de l’esforç, ni una sana disciplina (que no té res a veure amb el disciplinisme arbitrari de sistemes educatius d’altres èpoques), ni el foment d’un treball sistemàtic no es troben al capdamunt de la piràmide educativa, en els nostres dies. Potser, ai las!, haureu de treballar a ca vostra per superar les mancances que, en aquest aspecte, ben clarament, presenta el nostre sistema educatiu. Que no en sou responsables? I tant que sí! Al capdavant, el primer responsable de l’educació dels fills sempre són el pare i la mare, no l’Estat ni el sistema educatiu ni cap altre element exogen a la família.

No participis, per tant, de la tendència nefasta a delegar en el sistema educatiu les mancances que parteixen de casa. Hi ha moltes coses, absolutament imprescindibles en l’educació dels infants, que ells no poden adquirir a l’escola: o ho reben a casa no no ho rebran enlloc. Per tant, delegar-ho tot a l’Educació constitueix un error de grans dimensions, una greu irresponsabilitat, un acte de manca d’amor (al cap i a la fi). Certament, el sistema educatiu té una part importantíssima de responsabilitat en l’educació dels infants, però delegar aquells aspectes que corresponen sobretot al nucli familiar constitueix un acte de desarrelament que sovent s’acaba pagant molt car.

Pensa, a més a més, que vivim en una societat ultraideologitzada. Podem observar fenòmens que resulten estranyíssims a la major part del nostre món occidental, i que supòs que ho deuen ser arreu del Planeta. Veim, per exemple, com hi ha pares i mares capaços de posar els seus fills com a ariets en l’àmbit de l’Educació per intentar implantar-hi les seues idees (encara que aquestes vagin contra les dels que tenen encomanada la tasca pedagògica). Així, hem pogut veure com hi ha progenitors que no dubten a posar els seus fills com a eines per aconseguir, per exemple, reduir el nombre de classes en llengua catalana a determinades escoles. Què hi deu passar, pel cap d’unes persones que no dubten a utilitzar els fills amb finalitats ideològiques? Procura, no ja no formar part mai d’aquesta minoria cridanera i amb cervellera fluixa, sinó oposar-t’hi honestament, aïllar-la i reduir al màxim el seu afecte, allí on hi puguis coincidir, especialment si hi tens escolaritzats els teus fills.

I treballa per crear un clima de mútua confiança amb els treballadors de l’Educació, amb el personal docent, amb la comunitat educativa de la que formis part. La feina dels docents sense la dels progenitors no funciona prou bé i sempre quedarà coixa. I la dels progenitors no es pot deslligar de la dels docents. Per tant, fa falta una col·laboració sincera, amb un debat obert sempre que faci falta, però mai suplantant els papers que corresponen a cadascuna de les parts. Ja veus que avui dia tothom és pedagog, i tothom s’atreveix a dir com ha de funcionar l’Educació. No vulguis fer de pedagog si no ho ets, i fes un esforç diari per no dimitir de la feina de pare o de mare, que és encara més fonamental i bàsica per a l’educació dels teus fills. D’aquesta bona entesa i col·laboració en sorgirà un bé molt valuós: la formació dels infants, els adolescents i els jóvens d’avui. Que segurament és el llegat més important que podem deixar-los.