Es Club, arrels de mariners

Som descendent d’una família antiga de pescadors i mariners del barri de la Marina d’Eivissa per ses dues bandes; la meva família sempre ha viscut a la Marina, els meus germans hi varen viure des del seu naixement, jo he viscut sempre a l’eixample, però el que sempre ens varen inculcar a casa és la passió per la mar.
De ben petit m’agradava estar entre les cames del meu pare «Pepe lluia» o el meu tio polític que era pescador, en «Paco d’es terç«, aprenent amb els ormejos de pesca o els cabs que sempre he vist a casa.
El meu pare era marino al «Servei de vigilància duanera» . Els lectors diran, i que té a veure tot això amb el Club Nàutic?
Doncs que d’ençà que tinc ús de raó, el Club, sempre ha estat a les nostres vides. Ja de petit escoltava com els meus pares contaven quan hi anaven a ballar o que molts dels seus amics s’havien conegut allà, on acabaven fent el seu convit de boda.
A vegades mir ses fotos dels meus familiars amb aquells pentinats dels anys seixanta a alguna festa del Club Nàutic, la meua segona casa.
Després va arribar la tragèdia i el meu pare va morir massa jove. Aquell dia vaig veure com es baixava la bandera del Club en senyal de dol pel meu pare i vaig sentir el caliu de la gent del Club i del port d’Eivissa, ja que era un mariner respectat. Més tard li feren un homenatja al Servei de vigilància duanera que deia «Hombre alto, de piel curtida por la mar, persona que se movía en su trabajo como si fuera su casa (media vida si lo fue), elegante si, no de persona de sobresalir por ir bien vestido, porque todos íbamos iguales, sino por tener clase. Porque además era un hombre versado y afable, de agradable conversación al que todos respetaban. De esas personas queno tienen que esforzarse en imponer el respeto, sino que la tripulación obedece y respeta sin vacilar».
Als dies venidors vàrem poder seguir en les nostres vides, no sòl perquè tenc una gran família, sobretot una mare valenta com ella sola, sinó per la meua segona casa que va ser el Club, a on vaig seguir anant-hi cada dia i a on vaig tenir les mateixes oportunitats, exactament igual que quan el pare vivia: anar a les regates, anar els caps de setmana a s’Espalmador, etc...
El Club Nàutic és una gran família de la mar, a on ens ajudem els uns als altres , a on des dels més petits o la gent gran poden anar a la seva segona casa a on sempre trobaran algú de les seves amistats o coneguts.
Allà vaig poder seguir formant-me com a marino, després vaig seguir estudiant i per poder ajudar a pagar els meus estudis a la facultat de nàutica feia de monitor de vela a l’estiu en el club nàutic d’Eivissa i després al Club Nàutic de Santa Eulalia . Mes tard ja vaig seguir la meva carrera professional a la mar durant prop de 25 anys a tot tipus d’embarcacions. A continuació, i per sort, he pogut seguir amb la branca docent , però si no hagués set pel Club Nàutic possiblement no hauria pogut seguir navegant després de la mort del meu pare i no podria desenvolupar aquesta labor docent ensenyant als nous mariners de l’illa d’Eivissa.
Així que crec que si ens prenen el nostre Club Nàutic, ens arranquen les arrels dels mariners d’Eivissa i un dels pilars de tota una societat eivissenca.
A aquest pas, aquesta illa serà com un parc temàtic que s’obrirà amb maig i tancarà a l’octubre, no hi quedaran eivissencs ni tradicions i serem un record en algun museu.
El ser mariner és un estil de vida i el Club Nàutic és la nostra casa com cantava en Serrat : «Si és lleuger com un colom i a la proa pintat de vermell hi ha el teu nom, és llavors quan un llaüt és el meu llaüt. Quan les ones són joglars i el sol mitja magrana creixent a la mar, és llavors quan jo vull ser mariner.«
Salvem Club!