Quan don Vicent, es nostro Bisbe, em va demanar en nom seu i de ses Confraries de Vila, si volia fer es pregó de sa Setmana Santa, em posà en dos dilemes. Un perquè no li podia dir que no i s’altre perque vull viure sa meua jubilació apartat de qualsevol compromís social, cultural o polític. Ja en vaig tenir prou en més de trenta anys dedicat a sa política o a s’ensenyament. Però, una vegada acceptat s’encàrrec i agraint-vos s’honor que m’heu fet, he pensat i escrit aquestos fulls uns dies a s’ombra de sa Talaia i uns altres en vistes a sa ciutat d’Eivissa. Amb aquestes circumstàncies he tengut uns pensaments que m’han confirmat s’estima cap a una terra, una història i una gent.
Aquest pregó no té altra finalitat que fer-mos recordar, en sa mesura de ses meues possibilitats, que hem de conservar allò que és nostro des de fa tants de segles i ser conseqüents amb sa nostra religió. No hem de tenir empatx de dir que sóm catòlics i que ho volem desmostrar en sa nostra conducta interna i externa. Tant ses cerimònies i processons de sa Setmana Santa com ses confraries són unes expressions públiques i populars molt significatives de ses nostres creences si les vivim i sentim com a confirmació de sa nostra fe. Aquestes afirmacions són testimoni de sa nostra religiositat que no hem d’amagar. Pensem que vivim a una nació, Espanya, i a una illa, Eivissa, on es catòlics som cada vegada menys practicants. Basta veure com estan ses esglésies es diumenges. I de jovens en veim pocs, massa pocs, dins es temples. Es percentatge de ciutadans espanyols que es declaren catòlics està en sa xifra més baixa de sa nostra història. Si no hi posam remei es nostro país, abans de molts anys, deixarà de ser majòritariament catòlic.
Però parlem de sa Setmana Santa. Intentaré que es fil conductor d’aquest pregó sigui recordar es tradicionals costums, molts d’ells encara sortosament conservats tant a Vila com al camp. Volem rememorar i reviure aquells dies de devoció popular embolcallats en velles tradicions i antigues cerimònies que tan sols una institució com l’Església ha sabut conservar.
Això no vol dir que en ses meues paraules no hi trobeu afirmacions que, tal vegada, us pareixeran discutibles. Contrastar idees, respectar postures diferents, qüestionar i demanar explicacions sobre moltes preguntes que ens feim com més aprofundim en sa nostra religió ens ha de semblar no tan sols normal sinó, fins i tot, bo.
Aquesta Setmana Santa que estam a punt de començar ens ha de fer reviure a tots es creients, i, en alguns casos, fins i tot als incrèduls, moments de sa nostra vida que formaven i són part de ses nostres creences més íntimes i de sa nostra sensibilitat més personal.
Com no emocionar-mos veient ses nostres antigues o noves imatges baixant pes empedrats i estrets carrers de Dalt Vila? Com no estar commoguts contemplant es mantos de la Dolorosa o de l’Esperança balancejant-se al compàs des sons de ses agrupacions musicals, tenint de fons ses murades, es portal de ses Taules o, allà dalt, sa torre de la Catedral? Qui no queda afectat en veure a Jesús penjat a la creu alçant sa mirada agonitzant i preguntant-li a Dèu per què l’ha abandonat? Com no estremordir-mos al veure una mare tenint dins es seus braços al seu fill, com mos mostra el pas de la Pietat? Una escena que ha dat lloc a ses millors creacions artísticas, com l’Estabat mater de Pergolessi o sa gran creació marmòria de Miquel Angel Buonarotti. Ja que hem entrat dins sant Telm, un record pel sant Crist de la Sang.
I, tancant aquest seguici de sagrades imatges, de pendons i de d’estendarts, de flors, de penitents i de música, ara veim passar, lentament i solemne, amb redoblar de tambors i cornetes, es cos, sense vida de Jesús, dins s’urna -daurada taüt- guardada, desde fa anys a la Catedral.
Antes de seguir endavant i, ja que hi som, m’agradaria fer un petit parèntesi. Sé que sa meua pregunta res té a veure amb sa Setmana Santa, però sempre m’ha tengut intrigat i vull preguntar-me: Com devia ser Jesús de jove, quan tenía 15, 20 ò 25 anys?
De sa seua joventut en sabem ben poc, en canvi, de sa seua infantesa en coneixem alguns detalls. Recordem que es seus pares, Josep i Maria, no trobaven lloc on néixer s’infant. Finalment, després de picar moltes portes, a Betlem trobaren un corral o una cova i sa Mare el va posar dins una menjadora. No teníen altra bressol. Per cert, voldria reivindicar, modestíssimament, sa figura des Patriarca. Sempre el vèiem representat com un home vell. I no degué ser així. Maria era una al·lota jove quan es va comprometre amb Josep que va ser molt generós en acceptar es paper que li va tocar representar.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Periódico de Ibiza y Formentera
De momento no hay comentarios.