Consumar l’acte

Això ho cantava La Trinca l’any 1978, el mateix any que es va aprovar la Constitució. Els eivissencs conduïen un Seat 128, un Citröen 2cv, tal vegada un 131...; al cine, era el temps de les primeres pel·lícules de ‘Halloween’, de ‘Superman’ i del ‘destape’, subgènere cinematogràfic espanyol que responia a la fórmula Esteso i/o Pajares + mamella de senyora; si encenies la tele, hi havia un sol canal, Televisió Espanyola; La Trinca triomfava, en efecte, i a les botigues de discos podies comprar la banda sonora de ‘Grease’ i els àlbums de Tequila.

Ara ja no hi ha botigues de discos. Ara els eivissencs es desplacen en un Seat Ibiza o en un Renault Mégane, alguns en un Porsche Cayenne; el cine pateix una profunda crisi d’espectadors i La Trinca es va reconvertir en una productora de televisió (Gestmusic, creadora, per exem- ple, d’Operación Triunfo). Ara som més rics, més alts i més llestos, encara que no sé si som més savis.

Des de les primeres eleccions democràtiques, Espanya ha canviat molt; la cançó de La Trinca, amb aquest ‘desflorament electoral’ com a tema, avui resulta entranyable però no graciosa. El canvi espanyol el va pronosticar Alfonso Guerra, quan era vicepresident del Govern: "El día en que nos vayamos, a España no la va a conocer ni la madre que la parió". Ha resultat que tenia raó, encara que el mèrit l’hem d’atribuir al conjunt de la societat i no només al seu partit.

Però hi ha coses que, de llavors ençà, des dels primers anys 80, han canviat molt poc o mica. Una d’aquestes coses ha set el sistema polític, el bipartidisme ha set la forma d’organització política d’Espanya per excel·lència: un partit de dretes, un de centre-esquerra i de vegades els nacionalistes emprenyant per enmig. Aquest esquema és probable que canviï a partir de les eleccions d’avui, si es confirmen les enquestes.

Una altra cosa que està canviant és l’interès de la gent per la política. Des de la Transició, l’interès dels espanyols en la gestió d’allò públic havia anat baixant, en la mateixa mesura que baixava la participació en les eleccions; el resultat ha set una mena de caldo de cultiu polític on la desídia és el principal ingredient. Aquesta tendència pareix que s’ha revertit: hi ha nous partits que atreuen l’interès dels electors i que han fet reviscolar el debat polític; potser no hi ha gaires idees noves, potser aquestes formacions emergents només són marques que passaran ràpidament de moda... Però, per a mi, l’important és que la gent està buscant opcions, està buscant què votar, està buscant on és el mànec de la paella; estam prenent consciència que nosaltres som els sobirans, nosaltres, i no cap tipus amb corbata ni cap personatge amb una corona al cap. Molta gent ha començat a intuir que el poder econòmic i el poder polític, en les darreres dècades, no només han conviscut amorosament, sinó que copulaven nit rere nit; cada vegada hi ha més ciutadans indignats i menys electors innocents. Tot això em pareix molt important.

En les darreres setmanes, en aquesta mateixa pàgina, m’he rigut de l’explosiva proliferació de partits que s’ha produït a Eivissa i de les propostes inusitades que fan alguns. Avui no ric. Avui només m’he proposat convèncer-los que vagin a votar, fins i tot als més escèptics. Jo crec que, als corruptes, als facinerosos, als mals polítics en general, en realitat els interessa que els ciutadans ens impliquem en la política el menys possible. És el que volen: ens volen com més lluny millor de les urnes, desanimats, deprimits, com més fotuts millor; en un dia com avui, els mals polítics ens volen a la platja, al bar fent una canya, despreocupats i ociosos, callats, submisos i ignorants. Que la gent sigui obedient i agraïda, com si els haguéssim de servir nosaltres a ells, en lloc de servir ells al poble: això és el que volen els mals polítics. Davant d’això, no anar a votar no és cap signe de rebel·lia. No anar a votar no és res. És el silenci.

Així que, lectors (i electors), jo només els vull demanar que avui gastin cinc minuts del seu temps en consumar l’acte de votar. Votin al seu partit de sempre, a un que no hagin votat mai, a un que encara no existeixi...; votin nul, en blanc, en negre, en color, en estèreo... Votin perquè el seu vot sigui útil o inútil, és igual: l’important és l’acte, és fer-ho. Vagin a votar, encara que només sigui perquè els mals polítics sentin el nostre alè al clatell, perquè sàpiguen que cada vegada som més i que estam alerta.