Aigua, per totes bandes aigua, i ni una gota per beure

A Eivissa, la falta d’aigua és, potser, el problema més greu que patim. Per això, una operació merament tècnica, com és la interconnexió de les dessaladores, està adquirint una dimensió quasi mítica; es parla de dessalació com si es tractàs d’una paraula ritual, un mantra que per la seua sola repetició ens ha de portar aigua bona i pluja: arribarà la interconnexió de les dessaladores i tendrem aigua bona, deim, tot alçant les nostres mans al cel... Bé, la veritat és que jo som un home de poca fe, de l’estil de Sant Tomàs, que per creure exigia posar els dits a la llaga. Potser no hi serem encara a temps, aquest estiu. Potser la interconnexió no serà suficient per abastir d’aigua potable tots els residents i tots els turistes que vendran. Si m’hi hagués de jugar alguna cosa, apostaria que les dessaladores s’interconnectaran i que ens quedarem una mica millor, però res més; la sobreexplotació dels aqüífers continuarà, potser més, ara que, suposadament, ja tendrem el problema resolt.

El problema de fons és que Eivissa suporta a l’estiu molta més població de la que pot. Això no vol dir que haguem de fer fora ningú, però és un punt de partida molt diferent, per abordar el problema, que no creure en un acte de fe bastant innocent que les dessaladores ho resoldran tot.

En lloc de parlar tant de dessaladores, anells d’interconnexió i canonades, tal volta seria millor anar parlant d’estalviar aigua.

Per exemple, els sous que es gastarà el Consell d’Eivissa en consultes sobre la carretera de Santa Eulària estarien millor invertits en una campanya d’aquelles que fa temps que no es fan, per recordar-nos que l’aigua és i serà, per a nosaltres, un bé escàs i car, amb dessaladores o sense, plogui o no plogui. La falta d’aigua potable és un problema per als que ho pateixen directament; però no estic tan segur que la resta de ciutadans en siguem tan conscients: obrir una aixeta és un gest massa senzill, massa fàcil de fer, i, en canvi, té al darrera un procés complex, en absolut inocu i molt costós.

Ni tampoc en són conscients, evidentment, els turistes. És quasi segur que, enguany, a les Pitiüses i les Balears, tornarem a batre el rècord de visitants; això vol dir molta de gent, moltíssima; l’any passat ja va ser de rècord i l’anterior també. Ens forrarem de billets, segur; ens podrem fer la roba amb billets de 100 i després encendre un havà amb un billet de 500. Llàstima que per l’aixeta sortirà aigua salada.

El que resulta més sorprenent és que, mentre la presidenta del Govern admet que no es podrà garantir el submnistrament d’aigua, l’administració balear no faci gaire cosa tret de decrets, que són importants, imprescindibles, però sospit que no tenen la més mínima incidència sobre el consum real de la majoria d’usuaris de la xarxa d’aigua. Na Francina Armengol atribueix l’actual situació de sequera a la mala gestió de l’aigua dels passats quatre anys. Potser té raó, però que na Francina Armengol tengui raó no farà ploure més; alguna cosa haurem de fer, a part de buscar culpables.

Eivissa s’està quedant com aquells mariners del poema de Coleridge, que he fet servir per titular l’article: parats enmig del mar, sense aigua per beure, però envoltats d’aigua salada pels quatre costats.