Súbdits i zombis

I seria convenient, durant l’etapa escolar, promoure el teatre de tota la vida, amb escenari a la italiana: amb els actors a l’escena i els espectadors a la platea, ben conscients que el que tenen al davant és ficció i que els actors treballen per a què ells s’ho passi bé. Seria una bona vacuna. La tecnologia, cada vegada més, permet fer desaparèixer els límits entre realitat i ficció, però la societat i l’educació no avancen tan de pressa.

Tal i com assenyala l’actor al vídeo, la culpa és dels pares, que no els han sabut donar una educació. Però no només dels pares. La culpa és de tots. A la nostra societat la bona educació i el respecte no són valors gaire essencials. És difícil que ho siguin, quan els models de comportament que s’exhibeixen en molts programes de televisió, fonamentalment, prioritzen la remor, l’espectacle buit, les asenades i el diàleg de sords, per damunt de la diversió, l’humor, la intel·ligència o la informació.

I és impossible si les més altes autoritats no donen exemple d’allò contrari, si cada dia veim com el sistema s’esfondra una mica més: Rato, Bárcenas, els ERE, Urdangarín, Matas, Cristina... Lo demás merde, compi yoguis.

Fa uns dies que el compi yogui de na Letizia i l’apocalipsi zombi de Sant Antoni de Portmany em resulten inseparables, se’m mesclen dins la ‘merde’ com el blau i el vermell en un lila malaltís, a punt de començar a podrir-se. Potser és perquè les dos coses formen part d’una crisi brutal de valors.

Els espanyols no són encara zombis. Encara que Hisenda som uns més que altres, tal i com ens va revelar l’advocada de l’Estat durant el judici del cas Nóos (i t’ho diuen així: a la cara). Ara també sabem que no tots els espanyols som compi yoguis. Aquesta expressió, que de tan cursi fa venir basques, farà més mal a la monarquia que les caceres d’elefants de Joan Carles I o les declaracions balbucejants de n’Urdangarín en el cas Nóos.

Però, en aquest assumpte , el que realment posa els pèls de punta és la reacció de l’Estat, personificat en Rafael Català, ministre de Justícia. Davant de l’aparició dels missatges entre Javier López Madrid (imputat en el cas de les targetes ‘black’) i el rei Felip i la reina Letizia, l’única reacció del ministre és anunciar una investigació per un possible delicte de revelació de secrets. De quins secrets?... A mi el que em pareix és que el ministre de Justícia d’Espanya es dedica a intentar atemorir els mitjans de comunicació. Lleig, realment molt lleig...; el ministre sap molt bé que, tant el Tribunal Constitucional com el Suprem, quan s’han hagut d’enfrontar el dret a la intimitat i el dret a la informació, han resolt sempre a favor del segon en el cas de la intimitat de persones públiques. I qui hi ha més públic que els Reis d’Espanya?

Fa la sensació que l’Estat es disposa a dinamitar-se ell mateix, metafòricament parlant; no farà falta cap anarquista ni cap partit d’extrema esquerra ni res de semblant: ells mateixos es tiren les pedres pel cap, ells mateixos ens ensenyen la impostura, la trampa i el cartró que amagava els privilegis d’alguns. Crec que els partits polítics (tots: PP i PSOE també), que, a la fi, són el canal per on transcorre la participació democràtica, haurien de posar damunt de la taula la qüestió de la continuïtat de la monarquia: per què els espanyols no podem triar el cap de l’Estat?; per quina raó, als meus fills, dins de vint o trenta anys, els imposaran una cap d’Estat que ja sabem que es dirà Leonor?

La monarquia, a Espanya, havia aconseguit salvar-se pels pèls, en una operació magistral digna dels millors moviments de la Transició (la retirada de Joan Carles i la successió del rei Felip); la majoria dels espanyols crec que ens hi havíem conformat. Llàstima del compi yogui. Els ciutadans (els súbdits, des del punt de vista monàrquic) no som ni zombis ni bambos. Ja ho diu l’amic (o examic) dels Reis, en un dels missatges que ha fet públics eldiario.es: Espanya és un país difícil.