Debat sobre la llengua

El manifest ha servit, una vegada més, com a toc d’alerta. La situació del català no és gaire tranquil·litzadora, ni tan sols al Principat de Catalunya. Encara ho és manco, per descomptat, a la resta dels Països Catalans. La publicació del text del grup Koiné rellança algunes qüestions ben fonamentals a l’hora d’abordar la política i la planificació lingüística: pot sobreviure el català en una situació de bilingüisme oficial? Han de tenir el català i el castellà un estatus equivalent a la futura república catalana? Es pot considerar, actualment, que el català sigui una llengua amenaçada? Podem considerar que s’ha avançat sensiblement cap a la normalització lingüística o continua el procés de substitució? Què falta encara perquè el català es pugui considerar una llengua plenament normalitzada dins el propi territori lingüístic? Amb quins entrebancs topa la llengua catalana per poder assolir la plena normalització?

Certament, a Catalunya, la perspectiva és prou engrescadora. Quan se m’ha demanat parer sobre la qüestió, m’he mostrat partidari d’un sistema d’oficialitat asimètrica. Des del meu punt de vista, resulta evident que, en una hipotètica futura Catalunya independent, el català ha de ser alhora la llengua nacional i llengua oficial del país. No pot estar en igualtat de condicions amb el castellà, però pens que el castellà tampoc no pot ser relegat a la condició de llengua no oficial. El castellà ha de ser oficial, però no ho pot ser en igualtat de condicions amb el català. I, per descomptat, s’ha d’afermar l’oficialitat plena de la llengua occitana, anomenada aranès a la Val d’Aran, perquè és la llengua de la nostra minoria nacional històrica. Som ben conscient, emperò, que es tracta només d’una proposta i que el pes de les decisions serà competència del Parlament constituent i, en última instància, del poble de Catalunya, refrendant la constitució a les urnes.

Entre nosaltres, aquí, a les illes Balears, la discussió hauria d’anar per un altre costat. Ens trobam que fa trenta anys que es va aprovar la Llei de Normalització Lingüística, i que la nostra llengua es troba ben lluny d’un ús plenament normalitzat. Hi ha àmbits on la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, continua pràcticament proscrita. I són majoria aquells àmbits on es troba en una situació clara d’inferioritat davant de l’espanyol.

No comptam encara amb els mecanismes necessaris per incorporar a la nostra comunitat lingüística les persones nouvingudes, i no s’hi incorporen persones que viuen fa molts anys entre nosaltres i, per primera vegada, hi ha un contingent important de persones nascudes al nostre país que no parlen la llengua catalana. En la recessió, en determinats àmbits, del català, hi ha tengut un pes molt important l’hostilitat de determinats governs (molt especialment, el que patírem sota la batuta de José Ramón Bauzá). Ara, emperò, amb un govern progressista i favorable a la normalització de la llengua, al capdavant del govern de les Illes Balears, s’hauria de revertir contundentment la situació. Ja hem vist alguns gestos importants en aquest sentit. Aplaudim que el català sigui necessari, altra vegada, per poder accedir a la funció pública. I aplaudim també la intenció que, en un termini raonable, tots els servidors públics hagin de conèixer i usar amb normalitat les dues llengües oficials del nostre país.

Però, amb això no n’hi haurà prou per evitar la residualització del català entre nosaltres. Fan falta polítiques decidides per a la recuperació de la llengua, i reactivar la societat civil perquè es pugui recuperar l’autoestima i un esperit una mica més reivindicatiu. I, sobretot, afermar les pautes lingüístiques autocentrades i l’ús habitual de la llengua, en tots els àmbits, entre les persones que la dominen i la poden usar amb tota normalitat.