Incògnites sobre Turquia

He de reconèixer que les primeres notícies que vaig sentir sobre l’intent de colp d’estat a Turquia em varen sorprendre profundament. Certament, a Turquia no s’han assolit uns estàndards democràtics comparables als de la Unió Europa (en part per manca de col·laboració de les principals potències europees a l’hora d’aconseguir-ho), però tot apuntava que Turquia podia tornar a trobar-se, amb una relativa comoditat, entre els estats aspirants a formar-ne part, o, almanco, a tenir-hi un partenariat preferencial. Però l’estiu ens ha sorprès amb aquest intent de colp d’estat.
Des de la distància, també la primera impressió que vaig tenir va ser que devia ser una couada del kemalisme per reconduir la situació política turca. Certament, els sectors més laïcistes, més partidaris d’un sistema semblant als europeus i amb uns valors més «a la francesa» es troben dins l’exèrcit. I això sorgeix de l’etapa fundacional. Mustafa Kemal Attatürk va intentar aconseguir una república que fos un mirall de França, país al que Attatürk admirava profundament. Turquia, superada l’etapa otomana, havia de ser una república laïca, democràtica, jacobina, profundament unitarista, i tot l’etcètera que se li vulgui afegir… en aquesta direcció.
Durant aquests últims anys, emperò, s’han produït importants transformacions polítiques a Turquia. Ha irromput amb força un partit polític, l’AKP, liderat per R. T. Erdogan, que ha aconseguit el suport d’àmplies majories de la població turca. També han entrat amb força a la Gran Assemblea Turca, parlament de la república, els sobiranistes kurds, liderats per Salahattin Demirtas, antic batle de Diyarbakir, la capital històrica del Kurdistan. I el kemalisme ha passat a ocupar una posició secundària, a l’oposició. Correlativament, han anat prenent força dins la societat turca els valors associats a la religió islàmica. Podem observar a Turquia una societat que fa pinta de tornar a la religió, sense pretendre assolir un sistema política semblant al de l’Iran, ni pretenent una impregnació social semblant a la dels Germans Musulmans a Egipte, sí que es pot observar un canvi important en les tendències del país. De manera resumida i simplificada, podríem dir que Turquia és avui més religiosa que no fa vint anys, que la religió té un pes més gran en àmbits com l’Educació del que havia tengut a la fi del Califat (any 1920) i que el lideratge social correspon a islamistes que aquí solem qualificar de moderats (supòs que per comparació amb la majoria dels islamistes que governen a països diversos de tota l’àrea de l’Orient mitjà i encontorns).
Però totes les acusacions del govern d’Erdogan i tota la purga posterior s’han concentrat en els seguidors de Fethullah Gülen, el fundador del moviment Hizmet (Servei), que el govern d’Ankara anomena sistemàticament FETÖ (segons ells, Organització Terrorista Gülenista). Fethullah Gülen, avui exiliat als Estats Units d’Amèrica, coincideix en molts aspectes amb Recep Tayyip Erdogan. Ambdós són practicants de l’islam (Erdogan laic i Gülen clergue). Ambdós s’autodefineixen com a partidaris del diàleg interreligiós (de fet, en una etapa anterior Fethullah Gülen va propiciar reunions entre clergues sunnites i el Vaticà, per posar un exemple). Ambdós es defineixen com a partidaris d’un sistema democràtic parlamentari. Ambdós consideren que Turquia s’ha de desprendre del kemalisme i s’autodefineixen com a contraris al jacobinisme. Cap d’ells no mira tant cap a França com els anteriors líders turcs, i cap reivindica el model d’organització francès de la república. Ambdós varen participar en el sorgiment de l’AKP, partit que lidera l’actual política turca.
Però fa uns anys no es varen entendre, i avui es troben absolutament enfrontats, fins al punt que Erdogan fa Gülen responsable màxim de l’intent de colp d’estat. Al voltant d’aquest intent, emperò, queden encara moltes incògnites (potser algunes no s’arribaran a resoldre mai). Per exemple, queda per saber si el kemalisme es va afegir a un intent sorgit de partidaris d’Hizmet (només això explicaria les grandíssimes purgues d’Erdogan, si no fos que Erdogan fa aquestes purgues per quedar-se sense oposició política i poder ostentar un poder absolut). Queda per saber si les raons de Gülen, suposant que n’hagi instat realment l’instigador, passen per voler un estat més tolerant i menys integrista o si només es poden associar amb la qüestió de l’acumulació de poder en la persona d’Erdogan. Com queda per saber si Erdogan «ha fet un 23F» i aprofita la situació per provocar directament una involució política.
Pens que el temps ens podrà desvetllar algunes d’aquestes incògnites, però he de reconèixer que no em sorprendria gens ni mica que ens en deixàs un caramull sense cap resposta.