Congrés de cultura catalana: present i futur

Dedicar-nos a la visió retrospectiva podria tenir un interès diguem-ne "historicista", però, des del meu punt de vista, té sobretot un interès a l’hora de plantejar projectes de futur. De fet, i sia’m perdonada la raó de peu de banc, el futur és l’única part de la Història que estam en condicions de modelar una mica segons el nostre punt de vista i els nostres projectes.

Evidentment, la situació actual té algunes semblances i moltes diferències en relació a la situació en què tots plegats ens trobàvem quan es va celebrar el Congrés de Cultura Catalana. Entre les semblances, hi podríem destacar el fet de ser en una etapa constituent. Certament, llavors hi érem arreu dels Països Catalans, perquè ens trobàvem a la sortida del franquisme i als inicis de la transició a la democràcia. Però ara també hi som, almanco en una part dels Països Catalans. En aquell moment, fa quatre dècades, vàrem fer la transició de la dictadura a la democràcia, i ara, a Catalunya, s’està fent una transició nacional que no estam en condicions d’avaluar. No sabem què passarà al Principat, quin serà el desenllaç del procés ni quines conseqüències tendrà allà mateix. I tampoc no sabem, per descomptat, l’impacte que tot plegat pugui tenir a les Illes Balears. Però tenim elements objectius per poder intuir que serà un impacte important, que marcarà un abans i un després del moment històric que estam vivint.

Si el fet de viure un moment constituent s’assembla a la situació de la segona meitat dels anys setantes del segle passat, les característiques de la nostra societat són molt diferents. Hem assistit, al llarg d’aquestes últimes dècades, a un canvi demogràfic importantíssim, vivim una mena d’acceleració econòmica i tecnològica que ho fa tot molt diferent, i el món se’ns ha globalitzat davant els nostres ulls (precisament, en bona part, gràcies als avanços tecnològics). Estam més interconnectats que mai i tenim més eines que mai per fer allò que desitgem. I som conscients que aquests elements ens poden jugar a favor i en contra.

Som, per tant, en un moment en què necessitam repensar-nos i marcar, d’alguna manera, un full de ruta per al nostre país, per als nostres països. Per fer-ho a la manera del Congrés de Cultura Catalana tenim un handicap que ens ha posat al davant l’anomenat "Estat de les autonomies": la nostra divisió administrativa. Al final del franquisme i al principi de la transició, el marc dels Països Catalans se’ns apareixia d’una manera gairebé espontània, natural, sense grans obstacles, a l’ombra de figures del calat, posem per cas, del gran Joan Fuster. Ara el marc se’ns ha esmicolat una mica. A Catalunya es viu un procés de transició nacional i al País Valencià i a les Illes Balears pràcticament ni se’n parla. I costa déu i ajuda construir res que tengui com a marc el conjunt dels Països Catalans. Però res hi hauria de més natural que refer-lo, sobretot si tenim en compte les interrelacions entre els nostres països, a tots els nivells. Ens trobam en un moment històric en què sembla que les condicions per refer les relacions polítiques són favorables. I, amb aquests ponts reconstruïts, la resta esdevindria molt més fàcil.

De tant en tant apareix alguna veu que deixa anar la queixa de la manca de projecte per a la nostra societat. Quina Eivissa volem? Quines illes Balears volem? Quin tipus de societat volem construir? Amb quines bases? Al voltant de quins trets d’identitat? Amb quines relacions amb els vesins? Amb quin tipus d’articulació amb d’altres ens polítics de més abast? Som en un moment de fer-nos moltes preguntes, de plantejar-nos qüestions fonamentals, i de mirar de respondre-les (sabent sempre que podem equivocar-nos). Allò que pens que no ens podem permetre és continuar com ara, sense brúixola, sense pensar el país, actuant només en funció del dia a dia, sense cap projecte clar que pugui remobilitzar la societat per alguna cosa que no sigui estrictament immediata. Perquè, com deia Joan Fuster, tot allò que no pensem nosaltres mateixos ja hi haurà algú que ho farà per nosaltres, perquè la política o la fas o te la fan.