A la pregunta d’un jove eivissenc estudiant a Madrid al que sovint preguntaven per què ens deim "ibicencos" i no "ibicenses" i si el fet de dir-nos així responia a una irregularitat o a eivissenquisme, contestà Isidor Macabich al Diario de Ibiza de 9 de juliol de 1942, entre altres motius: "Nos llamamos nosotros "ibicencos"...porque así nos da la real gana; porque no nos cabría deshacernos de ese legado secular; y porque es denominación legítima, en sentido de derivación. Perfectamente lingüística y normal......Ni irregularidad, pues, ni ibicenquismo: Castellano puro. Que también nos es dado aquí conocerlo, aunque ibicencos, por la gracia de Dios".

Com cada any celebram aquests dies les Festes de la Terra, com cada any miram enrere per rememorar el camí que al llarg dels segles han fet moltes generacions d’eivissencs, vingudes des de la Conquista i que han anat configurant l’Eivissa que vivim avui. Com cada any, aquests dies, alçam també la mirada tractant d’albirar el nostre futur immediat.

Les paraules d’en Macabich sobre el nostre gentilici -a part de ser fidel reflex del nostre caràcter- ben bé són predicables de naltros mateixos: som eivissencs perquè tenim la voluntat de ser-ho i som eivissencs perquè no ens hi cap desfer-nos del nostre llegat secular. Aquesta és l’essència del que celebram cada any el Vuit d’Agost.

Però més enllà de celebrar-ho el Vuit d’Agost, la voluntat de ser és cosa del dia a dia. Afirmar la nostra voluntat de ser, creure i entendre la nostra autonomia, exercir-la, no pot ser cosa només dels discursos del Vuit d’Agost sinó que ha de ser la disposició permanent en la defensa del interessos dels eivissencs com també la voluntat diària de perfeccionament de naltros mateixos sense buscar excuses a l’exterior perquè tampoc és més autonomista el més cridaner o qui ho diu un dia rere altre sense entendre realment en què consisteix la nostra autonomia.

Malgrat les ombres a la nostra història, són més les llums d’un poble que ha sabut en tot moment adaptar-se a les circumstàncies i progressar des dels nostres dies púnics, la confederació amb Roma, l’època àrab, la Conquista i la Universitat fins al pas d’una economia agrícola de subsistència a una economia moderna, turística i de serveis reconeguda arreu del món.

Al llarg dels segles ha perdurat el nostre caràcter, al llarg dels segles hem sabut recollir el millor de tots els que ens han visitat, bé per gaudir de la nostra illa, bé per fer d’Eivissa la seua casa, la seua terra.

Ara, malgrat a vegades no ho paregui, no és diferent. Som una illa oberta al món i hauríem de seguir sent-ho. Som una illa que ha progressat molt, el que ens ha reportat benestar, i són molts els que desitgen fer d’Eivissa el lloc on desenvolupar els seus projectes de vida. No hauríem de perdre el nostre caràcter acollidor ni tancar-nos o recloure’ns. No hauríem de caure en el perill de determinats discursos.

I mentre mantenim el nostre caràcter obert, dinàmic i emprenedor, el que ens és propi, -al mateix temps- és necessari que pensem en els nostres desequilibris per corregir-los, perquè la nostra voluntat de ser passa també per l’autoexigència, per saber que el benestar encara no arriba a tots, que la nostra realitat és molt imperfecta i que necessita de la disposició de tots per transformar-la.

Una correcta ordenació de la nostra primera indústria que ens permeti assolir major competitivitat, creixent consumint menys recursos. Una reforma que persegueixi major eficiència de les nostres administracions públiques, que serveixin per resoldre problemes i no per crear-ne més. Una aposta decidida per al millor coneixement i la formació que és el que ens permet arribar a l’excel·lència, cercant també fer de la nostra, una societat cada vegada més inclusiva. Necessitam –en fi- buscar les raons informades, major deteniment en l’anàlisi dels problemes, sense caure en la inacció, per donar millors i més acurades solucions i, derivat d’això: formular què volem i posicionar Eivissa amb més pes al si de les Illes Balears, la nostra mar Mediterrània i el nostre país. Totes aquestes, junt altres, són qüestions transcendents de l’inmediat futur de la nostra illa.

Som eivissencs, som i ens deim així per voluntat pròpia i perquè no podem defugir del nostre llegat secular. Per al futur, la decisió il·lusionada de continuar progressant junts i aquests dies, celebrar la festa del Vuit d’Agost: molts anys i bons a tots!