Valtonyc i la injustícia

Si les lletres de les cançons del raper mallorquí Valtonyc et desagraden, t’ofenen, et molesten o fins i tot et repugnen, pots fer diferents coses: pots no escoltar-les, pots criticar-les, te’n pots riure, pots dir que les idees que proclamen són equivocades o, fins i tot, pots fer tu mateix una cançó intentant molestar, ofendre o repugnar el raper. Si en lloc de qualcuna d’aquestes coses, però, el que fas és donar suport a la sentència judicial que condemna el jove músic mallorquí a tres anys i mig de presó, aleshores és que deus esser un sectari, o un esbirro al servei de l’autoritarisme, o un enemic de la llibertat d’expressió. No s’hi valen mitges tintes, aquí. No és compatible anar de demòcrata i de modern per la vida i a la vegada creure que un cantant mereix ser tancat per les seves cançons, per molt que aquestes siguin d’una agressivitat primària i contundent. Qualcú em retraurà que dic això perquè Valtonyc critica la família reial i l’espanyolista ultradretà Jorge Campos, als quals jo també criticaria. Precisament, aquest és un dels problemes. Si Valtonyc va a la presó no és per haver cantat unes cançons agressives o injurioses, sinó perquè les ha cantat contra l’enemic equivocat. Quants espanyolistes d’extrema dreta han amenaçat, insultat i agredit impunement a independentistes, esquerranosos, homosexuals i immigrants, i no els ha passat mai res? A l’estat espanyol, la llei és usada, cada vegada més, no com un instrument per impartir justícia, sinó com una arma per abatre els enemics de l’statu quo i per desactivar qualsevol moviment que vagi en contra dels símbols i les institucions de l’Espanya eterna –eternament rància, vull dir. També hi ha el tema del mitjà d’expressió i del context. Els països avançats han de saber i d’assumir que l’art es mou per territoris més oberts que la realitat. Que el pacte social i els codis morals poden ser trencats o quedar en suspensió en una cançó o en una novel·la. Que un artista té dret a recórrer a la hipèrbole, a la metàfora, a l’astracanada, fins i tot a l’insult rabiós i estripat. Amb la seva imparable deriva autoritària –presos polítics, censura, persecució o criminalització de la gent en funció de la ideologia...–, l’estat espanyol confirma que és el fracàs més sonat de la modernitat occidental.