Europa: recuperar el Regne Unit

Pens que el nou encontre es pot fer sobre la base d’allò que cadascú és i d’allò que voldria ser. Per exemple, és una evidència que el Regne Unit és la democràcia més vella, amb més solera i més consolidada de tot Europa, més enllà de tots els desastres continentals que hem patit al llarg dels darrers segles. Avui dia, quant a qualitat democràtica, només els països escandinaus i, tal vegada, Holanda i Bèlgica es poden comparar amb el que tenim al Regne Unit.

El mateix podem dir en referència al respecte als drets humans, als drets dels ciutadans i a la llibertat, en general, que s’hi respira. Per tant, de lliçons de democràcia, els europeus continentals, als britànics els en poden donar poques.

El Regne Unit representa un valor que, a la Unió Europea, per mor dels populismes d’alguns països de l’Est i per mor de la deriva autoritària d’Espanya, va a la baixa. Fins i tot hem d’admetre que el Parlament que representa tots els europeus, el Parlament europeu, no ha aconseguit dotar-se dels poders necessaris per actuar realment com el Parlament efectiu de la Unió, per damunt dels parlaments dels estats. Això sí, al Parlament europeu és té clar què és un parlamentari, quins són els seus drets, i què li pot fer i què no li pot fer qualsevol jutge de qualsevol estat membre d’Europa. A determinats països de l’Est, emperò, com ara Polònia o Hongria, el paper dels parlaments ha estat reduït per sota de les decisions de l’executiu. I s’hi observa, així mateix, una difícil situació quant a la divisió de poders, especialment a Polònia.

El mateix ocorre al Regne d’Espanya, on un jutge pot empresonar parlamentaris sense comptar amb el permís del conjunt del parlament del qual formen part, cosa absolutament insòlita en democràcia. No fa falta ser redactor del New York Times, diari que ha parlat especialment sobre aquesta qüestió, per veure que alguna cosa falla quan els parlaments no poden actuar com a tals, i, sobretot, quan el seu poder es veu minat, laminat, tutelat o fins i tot limitat al mínim per part de l’estament judicial. I ja rebla totalment el clau, si això ocorre en un país (que, per cert, no són tots els de la Unió Europea) en què els jutges no són elegits, sinó que formen part d’un cos estatal.

Si la Unió Europa dotàs als seus parlaments de la força democràtica que tenen el parlament de Westminster (el general del Regne Unit), el parlament de Hollyrood (Escòcia) o el del País de Gal·les, el projecte europeu tendria més garanties de poder consolidar-se en el futur, de poder esdevenir un projecte polític realment sòlid. També podríem aprendre dels nòrdics o dels que tenen solera democràtica. Algú es pot imaginar un membre de l’Assemblea Nacional francesa processat judicialment, si l’esmentada assemblea no ho avalava per majoria absoluta?

Europa va quedar dolguda per la decisió dels pobles de la Gran Bretanya, però va ser una decisió inequívocament democràtica, presa de manera impecable i que ningú no pot discutir. No a tot arreu d’Europa es prenen les decisions de manera tan formalment inqüestionable. Certament, crec que molts britànics que votaren No potser ara s’ho repensarien. Però Europa ha d’oferir alguna cosa per fer-se atractiva. I només pot ser aprofundiment democràtic, parlamentarisme com pertoca i passos cap a un projecte polític compartit.