Europa in bilico

Començ a escriure aquest paper pensant en la picabaralla entre estats europeus que hi ha hagut arran de la no acceptació per part d’Itàlia de sis-cents immigrants que hi arribaven en una precària embarcació fa alguns dies. El nou govern italià no va donar el vistiplau perquè atracassin a cap port del país i va suggerir Malta com a lloc de destinació. Els maltesos es varen apressar a negar-los també l’entrada. I el govern presidit per Pedro Sánchez es va voler estrenar davant Europa amb un gest obert i conciliador. De fet, va ser la Generalitat Valenciana, encapçalada per Ximo Puig, amb l’acord dels socis de Compromís pel País Valencià, qui va oferir el port de València perquè hi poguessin arribar aquest contingent de refugiats (entre els quals s’hi comptaven més de cent menors no acompanyats).

El primer ministre italià, Paolo Conte, s’ha apressat a ironitzar sobre “el bon cor de Pedro Sánchez”, però ha recordat que mentre Espanya només ha acollit setze mil refugiats, a Itàlia ja n’hi han arribat més de cent-sentanta mil. “Per tant, queda encara molt espai perquè Espanya iguali la nostra solidaritat”, ha dit el primer ministre italià, supòs que, en part, esperonat pel punyent Mario Salvini, especialista en treure contradiccions d’aquest tipus.

L’espectacle no ha estat gaire edificant, però s’hauria pogut evitar si realment Europa tengués una política comuna d’acollida de refugiats, o si també comptàs amb una política d’immigració compartida, més enllà de les quotes de nouvinguts que s’hagi de quedar, per acords presos entre ells, cadascun dels estats membres. Una política comuna realment eficient obligaria els estats membres, i els trauria la sobirania en aquestes qüestions, que, automàticament, passaria a ser una sobirania compartida.

Però a Europa, la majoria dels estats que integren la Unió Europea, no estan gaire disposats a cedir sobirania, ni que siga per una causa tan noble com una unitat superior. Tothom s’aferra a la seua “sobirania nacional”, i n’amolla tan poca com pot. I la construcció europea continua afectada d’un evident raquitisme polític.

Per superar-lo, faria falta una generació de líders nous, que realment creguessin en Europa, que la volguessin construir políticament, que en fessin un projecte bàsic i fonamental, un pilar de la seua acció política, més enllà d’interessos “regionals” dels estats membres, habitualment bastant mesquins i insolidaris.

Perquè hi hagués una política europea d’acolliment i una política comuna sobre la immigració, també hi hauria d’haver una política exterior comuna. Tant costaria presentar Europa davant el món amb una sola veu, ara que la pugna per una mena de nou ordre mundial s’està mostrant més evident que mai? Europa no hi té res a dir, en com s’organitzarà el planeta en les pròximes dècades? O ja ens conformam sent una mena de balneari dels americans i dels xinesos?

Europa in bilico. Hi està, i hi continuarà estant mentre no s’aposti decididament per donar contingut a això que fins ara ha estat més que res una proclama. Volem Unió Europea? Idò dotem-la dels mecanismes necessaris per dur-la a terme.