Paco Riera, artista, pintorIbiza05/08/18 4:01
TW0

Jo anava a l’institut Santa Maria durant la segona meitat dels anys cinquanta, i tenia de professor de religió don Isidor Macabich. Com que coneixia la meva gran afició pel dibuix i la pintura, un dia em va demanar que l’acompanyés devora ca seva, a sa Carrossa, perquè feia poc que s’hi havia mudat un jove pintor valencià amb la seva dona. Havia arribat per ocupar la plaça que havia deixat a Arts i Oficis n’Ignasi Agudo Clarà, que s’acabava de jubilar.

Jo ja havia assistit a classe amb n’Ignasi d’oïdor, ja que encara no havia complit els deu anys que havia de tenir per poder-m’hi matricular, però a partir de l’arribada d’en Carloandrés ho vaig fer i, d’aquesta manera, el vaig poder començar a conèixer.

Era un home alt, sempre pulcre i ben vestit. Fins i tot quan pintava no s’embrutava mai les mans o, encara menys, la roba. De tracte amable, tenia una exquisida educació i era molt disciplinat. La manera de ser d’en Carloandrés, senzilla, elegant i recta com una columna dòrica, el feia buscar sempre la síntesi dels objectes, la forma pura.

En aquella època, el pintor català Miquel Villà Bassols venia a fer tertúlia a la pastisseria que tenia mon pare al costat del Mercat Vell. En Villà ja tenia per aquell temps molt de prestigi, i per la seva particular forma de pintar i la seva vida metòdica, en Carloandrés va connectar amb ell de forma immediata. Com que jo els vaig conèixer als dos pràcticament a la volta, em varen transmetre valors que jo considero que varen ser molt positius per a la meva formació.

Varen passar els anys, em vaig llicenciar en Belles Arts a Barcelona i vaig arribar a ser company d’en Carloandrés com a professor d’Arts i Oficis aquí, a Eivissa. Dissortadament, el ‘Ministerio de Educación y Ciencia’ d’aquell temps va convertir l’assignatura de dibuix en una assignatura més, arrabassant-li la seva finalitat artística i rebaixant-la a un punt més per a aconseguir un títol. Malgrat tot, nosaltres continuarem transmetent als alumnes la nostra passió per l’art i els fonaments que havíem après, que són eterns.

D’aquella primera època en varen sortir grans personalitats eivissenques i grans amistats que m’han durat tota la vida, com en Pere Guasch, na Pilar Villangómez, n’Elias Torres, en Pep Marí o n’Adrián Rosa, que als seus vuitanta-set anys segueix pintant amb la mateixa dedicació i força de quan era un infant a Arts i Oficis.

A tots ens varen ensenyar una manera de veure la vida, mirant i observant les formes, els colors i les matèries que formen els paisatges, els objectes i la gent d’aquesta meravellosa illa. Cadascun de nosaltres, però, ho ha expressat amb el seu propi sentiment, i en Carloandrés ho ha fet fins fa només uns dies, amb una mestria inigualable.

La seva pèrdua és irreparable, però el seu llegat perdura per sempre en nosaltres, en tots els eivissencs.