Capitalitat

Aquesta organització de caràcter «arbori» es dóna arreu de l’Estat Espanyol per haver-se configurat amb un caràcter centralitzat i amb una concentració de serveis «especialitzats» a les viles majors. La distribució territorial i l’estructuració de caràcter provincial amb unes «capitals» ve de l’any 1833, quan Javier de Burgos organitza l’Estat en províncies i destria una ciutat com a «capital», que, normalment, li dóna el nom a la província.

Aquesta circumstància no passa a les Illes Balears, degut a tenir aquest espai «discontinu i insular». Per això, a més de la capital de la província, es varen determinar també unes ciutats centrals que fan de «capital» insular. És a dir, ofereixen serveis a persones i territoris que van més enllà del seu termini municipal i acullen a les representacions de les altres administracions: insular, autonòmica, judicial, militar ...i, fins i tot, eclesiàstica.

Aquest caràcter d’espai central està reconegut a la major part de ciutats que són capital de província i, com és el cas de les Illes Balears, a Palma, la qual té reconeguda per l’Estat aquest caràcter de Capital de província i de Comunitat Autònoma. Aquesta circumstància li ha permès establir i desenvolupar una llei pròpia de capitalitat on s’estableixen tot un seguit de característiques particulars i que es veuen reflectides en la llei, a més de tenir una dotació econòmica i un finançament especial en relació a les despeses generades per residents a altres municipis que utilitzen els serveis generals de la ciutat i el manteniment de les infraestructures de caràcter autonòmic o insular.

Està clar que la capitalitat, el fet de ser un centre econòmic, social, cultural i de serveis de tot un territori o una illa com és el cas d’Eivissa, té uns costos directes i indirectes que calen compensar-se i establir-se de manera correcta, en continua revisió per poder així, no només rescabalar allò que directament es gasta per donar un servei, sinó també totes aquelles despeses derivades de l’acumulació de tasques, d’acumulació de persones, vehicles... i que requereixen inversions importants en infraestructures viàries i d’aparcament, en neteja i manteniment, etc.

També és cert que aquesta funció central o de capitalitat genera uns majors ingressos derivats d’una major activitat econòmica que s’han de tenir en compte. Però hem de tenir clar que les inversions es fan des de l’administració, mentre que els beneficis recauen sobre persones o empreses de caràcter privat i que, moltes vegades, aquests beneficis individuals no arriben a repercutir en forma de tributs o aportacions a l’Ajuntament.

També podem dir que les despeses derivades de la funció de la capitalitat cada vegada es poden veure més reduïdes per diferents factors: majors desplaçaments de serveis cap a diferents municipis, major implantació de l’administració electrònica, millors telecomunicacions... Aspectes que permeten apropar el servei al ciutadà al mateix temps que redueixen sensiblement el nombre de persones que s’han d’atendre presencialment, així com de les necessitats d’infraestructures necessàries per poder donar aquests serveis.

Ara, es planteja una llei de capitalitat de la Ciutat d’Eivissa per ser una ciutat que acull, a més dels serveis municipals, els de caràcter supramunicipal i els insulars. Una ciutat que, a més, dóna un servei portuari de mercaderies i persones a les illes d’Eivissa i Formentera.

Per tant, tot això fa més que necessari, per una part, el reconeixement i, per l’altra, la quantificació i compensació dels costos directes i indirectes de tots aquests serveis.

Així doncs, hem de considerar que l’aprovació de la llei de capitalitat de la Ciutat d’Eivissa serà una fita històrica en el de venir de la ciutat i de l’illa i marcarà un abans i un després en la consideració de la Ciutat d’Eivissa com a municipi de primer ordre dins de l’organització de la Comunitat Autònoma per tal de millorar la qualitat dels serveis que ens ofereix a tots -residents i no residents- i ha de tenir un mecanisme compensador que s’ha d’anar adaptant als canvis.