El president Lluís Companys, l’únic president demòcrata afusellat a causa de la II Guerra Mundial (per l’afusellament del qual Espanya encara ha de demanar perdó), deia que totes les causes bones tenen molts valedors però que Catalunya només té els catalans per defensar-la. Amb el Kurdistan ocorre exactament igual. Deu ser cosa de nacions sense estat. Qui defensa el Kurdistan, l’àrea amb uns estàndards més elevats de civilització de bona part de l’Orient mitjà?
El president dels Estats Units, Donald Trump, reconcentrat sobre el seu propi país i cedint el lideratge que havia mantengut Barack H. Obama, replegarà les tropes desplegades a Síria. Els militars americans volen tornar a Amèrica i nosaltres els volem a casa, a dit Trump. Idò bon vent! Però una part d’aquestes tropes han contribuït a evitar, fins ara, que l’exèrcit turc, esperant com una ardada de voltors, s’acarnissàs sobre el tros del Kurdistan que fins ara ha estat sota sobirania siriana.
També feia por sentir el president rus, Vladimir V. Putin, en la seua inacabable litúrgia anual davant els mitjans de comunicació, discutia la intervenció militar americana a Síria, lloava la intervenció de Rússia i es referia al govern d’Al Assad com a “govern legítim” d’aquell dissortat país. Tampoc no feia cap pinta que els kurds l’importassin gaire.
I això que els kurds han estat l’avançada en la lluita contra els fonamentalistes d’Estat Islàmic. Va ser èpica, per exemple, la presa de Mossul, després d’un parell d’anys en mans dels islamistes, per batallons formats en bona part per valentes dones del Kurdistan. Als d’Estat Islàmic els devia caure l’ànima als peus, en veure’s assetjats per dones amb fusells i llançagranades. Però no hi ha dubte que amb la seua valentia varen contribuir a la llibertat i a la civilització.
En un context en què la majoria de països vulneren els drets de les dones, al Kurdistan es treballa per la igualtat de gènere. M’arriben notícies del poble de Jinwar, una comunitat formada exclusivament per dones. Es tracta de dones divorciades, que busquen un espai de pau i tranquil·litat, mares fadrines, o fins i tot per dones que no tenen cap problema amb ningú però que no volen viure en un règim de cap tipus de dominació patriarcal. Aquestes dones kurdes viuen en una mena de règim de socialisme proudhonià, autogestionant-se i compartint la propietat i els serveis. Durant els últims mesos, a Rojava, s’han establert un grapat de comunitats de dones, cercant un model de societat diferent del que ofereix la societat islàmica tradicional.
A la vesina Turquia, Selahattin Demirtas, líder de l’HDP, el partit més representatiu dels kurds, i el tercer partit quant a representació parlamentària a la Gran Assemblea Turca (parlament de Turquia), continua en presó preventiva. L’acusen de rebel·lió. Però no hi arriba a haver judici per la por que el govern turc té a la inevitable repercussió internacional. Mentrestant, dins les dependències de la Gran Assemblea Turca hi ha diputats de l’HDP en vaga de fam des de fa prop de quaranta dies.
En aquest cas, emperò, la comunitat internacional no resta passiva. Per posar un exemple, el Tribunal Europeu dels Drets Humans, amb seu a Estrasburg, ha condemnat Turquia per la presó preventiva del líder kurd. La rèplica del president turc Erdogan era de manual: ha replicat que a Espanya, que forma part de la Unió Europea, també hi ha dirigents catalans en presó preventiva acusats de rebel·lió contra l’estat, que, de moment, no han estat jutjats. Erdogan ha vengut a dir als europeus (i ningú no li pot llevar la raó) que primer s’ocupin de casa, abans de posar-se a condemnar d’altres que fan el mateix que ells.
Tenc una estima particular per Selahattin Demirtas. Em va acollir a Diyarbakir, quan ell n’era batle i un servidor realitzava un informe sobre els drets humans al Kurdistan per a l’Agència de Cooperació Internacional. Després em vaig alegrar pel seu lideratge a l’HDP i vaig trobar magnífic que hagués aconseguit el millor resultat de la Història d’una formació política kurda. I ara sent la mateixa ràbia per la injustícia que pateix que la que sent per la que pateixen els líders polítics catalans empresonats. Ni Espanya és Turquia ni Catalunya és el Kurdistan, però la injustícia, l’abús de poder i l’autoritarisme s’assemblen pertot arreu.
1 comentario
Para comentar es necesario estar registrado en Periódico de Ibiza y Formentera
La vida sigue igual con el nuevo año, la historia se escribe como el sentimiento de cada uno quiera, le preguntaría a este Señor, ya que tanto acusa al Estado Español de no pedir perdón por un fusilamiento, si está de acuerdo con su sentimiento político de aliarse con los que todavía no han pedido perdón por los casi 900 muertos asesinados por una banda terrorista, y no, no me puede comparar Cataluña con el Kurdistán, ya que igual que Eslovenia, el 100 % de sus ciudadanos luchaban por una independencia, la cual hasta el día de hoy no pasa con los ciudadanos de Cataluña, aunque todavía no se hayan enterado.