Sense liberals ni conservadors

En diversos articles, he remarcat la mancança elemental que suposa per a Espanya el fet de no comptar amb un partit liberal que temperi el ball de bastons entre les anomenades “dues Espanyes”. Segons com, hauria pogut fer aquest paper la UCD, però ja se’n varen encarregar els poders fàctics que això no fos possible. També ho va intentar Miquel Roca i Junyent, però tenia un parell de handicaps de grans dimensions, que varen impedir que la seua proposta centrista i liberal quallàs a Espanya. Hauria estat molt bé perquè, a més, hauria tengut una distribució “a la bavaresa”: a Espanya hi hauria hagut el partit d’en Roca i a Catalunya Convergència Democràtica. Però, ai las!, tampoc no va poder ser. Convergència va guanyar les eleccions a Catalunya i el partit d’en Roca no va treure ni un diputat a Espanya.

Ara una branca del neofalangisme es reclama com a liberal. Per mi, certament, no té gaire credibilitat. Avui dia, la meitat dels extremistes d’arreu d’Europa, i part de l’altra, es reclamen com a liberals. I de liberals, per descomptat, no en tenen res de res. Perquè liberalisme i extremisme polític també casen com l’oli i l’aigua.

Però el drama és més intens: a més de no haver-hi liberals, tampoc no hi ha conservadors. Ho comentava fa uns dies el filòsof Gregorio Luri (un dels analistes que més hi toca, per exemple, quan es tracten temes vinculats amb el nostre sistema educatiu), amb motiu de la presentació del seu últim assaig: La imaginación conservadora. Com deia Luri, al Regne d’Espanya tampoc no hi ha cap partit conservador. Certament, el PP es pot reclamar com a conservador, i fins i tot és possible que una bona part dels seus dirigents i afiliats se’n considerin. He de dir, en honor a la veritat, que a Eivissa i a la resta de les illes Balears, he conegut i conegut gent del PP que són realment conservadors.

Ser conservador vol dir ser poc partidari dels canvis, no moure gaire l’arquitectura institucional, tenir tendència a voler mantenir les lleis i a respectar-les, desconfiar dels canvis (especialment del canvi gratuït, del canvi pel canvi), sentir-se profundament arrelat a la pròpia tradició, voler mantenir i desenvolupar la pròpia cultura (i la llengua, si es tracta d’una llengua amenaçada), i mantenir les principals estructures socials en què es fonamenta una societat determinada.

Si observam atentament el capteniment general del PP, especialment després del retorn de l’aznarisme, constatarem que, de conservadors, no en tenen gran cosa. Un conservador, a les Illes Balears, ha de defensar tant la Constitució espanyola com l’Estatut d’autonomia, tot acceptant-ne el que s’hi estableix (la doble oficialitat lingüística, per exemple). Ha de sentir-se arrelat a les illes, a les tradicions pròpies i a la pròpia idiosincràcia i ha de respectar i fer-se seua en tots els sentits la cultura pròpia. I en parl de les Balears, però també en podria parlar en relació al Regne d’Espanya o a la Unió Europea. Els principis generals aplicables són els mateixos pertot arreu.

Un conservador no pot ser un reaccionari, no pot maldar perquè hi hagi una involució, no pot intentar tornar endarrere, no pot fer per manera de forçar les lleis com un xiclet perquè vagin a la seua mida (o a la mida de la seua ideologia), no pot desarrelar-se i rebutjar la cultura i la tradició pròpia, no pot renegar dels trets d’identitat de la pròpia societat, i no pot avalar pràctiques que vagin en contra dels principis democràtics. Perquè el conservadorisme, naturalment, és democràtic.

Mentre al Regne d’Espanya no hi hagi ni conservadors ni liberals la política espanyola continuarà sent brutalment destralera… i els ciutadans en continuaran patint les conseqüències.