Opinión / Bernat Joan i Marí

Agraïment als meus alumnes

|

Valorar:

Dimecres passat em vaig despertar amb l’agradable sorpresa de trobar, en aquesta mateixa pàgina, una nota d’agraïment dels meus alumnes de quart d’ESO de l’IES Santa Maria d’Eivissa, pel temps i les activitats compartides. M’hi deien coses extraordinàriament polides, juntament amb d’altres hiperbòliques, que només s’expliquen per la mediatització de l’afecte mutu, que necessàriament distorsiona l’objectivitat de les anàlisis. Però les relacions entre professors i alumnes no sempre han d’estar guiades per aquesta mera objectivitat, sinó que l’afecte, els sentiments, també hi compten. En l’Educació mai no es pot establir una relació humana purament asèptica.

Tampoc no crec que es pugui establir una relació acadèmica circumscrita estrictament a la matèria que hom ensenya, ni als programes educatius que necessàriament hem de seguir. Des d’aquesta mateixa tribuna he defensat (i continuaré defensant) la llibertat de càtedra, en una etapa en què s’està posant en qüestió sistemàticament des de determinats sectors de la vida política. Per això, em va produir també una gran satisfacció el fet de veure que deien que no m’havia limitat a ensenyar-los Llengua Catalana i Literatura, sinó que també havíem parlat d’Història, o fins i tot de Filosofia. Tenien raó. Els alumnes, quan es desinhibeixen una mica i estableixen una relació de mínima confiança amb qui els imparteix les classes, solen ser preguntadors. I, certament, he comptat amb algun grup on hi havia persones que eren especialment preguntadores. Els interessen els temes d’actualitat, les coses que mouen el món, entendre la societat que els envolta, fer-se una idea de les raons diverses que es donen en les situacions de conflicte, els perills que assetgen el món, les injustícies contra les quals rebel·lar-se, la igualtat entre hòmens i dones, el canvi climàtic, la igualtat d’oportunitats, la tensió entre la llibertat i la igualtat...

És ben veritat que hi ha alumnes especialistes a demanar coses que aparentment no venen a tomb amb la intenció d’estalviar-se una carregosa sessió sobre pronoms febles o anàlisi sintàctica. He de dir que ho trob molt lògic. Però pens que, fins i tot sabent-ho, no és un bon mètode evitar les preguntes que els jóvens ens puguin fer. Tot al contrari: si una qüestió és polièdrica -i quasi totes ho són- es tracta de mostrar els diferents punts de vista perquè ells en puguin treure les seues pròpies conclusions. Tampoc no crec, emperò, que hom hagi d’amagar les pròpies afinitats. Pens que la majoria dels alumnes a qui he impartit classes coneixen prou bé les meues idees, de la mateixa manera que estic convençut que mai no se les han sentit imposades. Perquè m’interessa molt més que siguin capaços de pensar per si mateixos, lliurement, que no que compartim idees (i, encara molt manco, ideologia).

El jovent té molts més neguits del que la imatge estereotipada que els adults tenim d’ells ens pot donar a entendre. A vegades tenim tendència a considerar-los apàtics, poc motivats o fàcilment abduïbles per les noves tecnologies. Això vol dir que no tenim gran capacitat de penetració davall la closca més visible, més aparent i superficial. En una etapa en què es construeix la pròpia personalitat, en què tot està per fer i tot és possible, com diria Miquel Martí i Pol, viuen plens de neguits, de preocupacions i, sobretot, d’incògnites. Nosaltres no els les podem resoldre, però podem acompanyar-los en aquest camí extraordinari de construcció. I d’aquest acompanyament n’han de poder treure ensenyances (i, sobretot, exemples) que els puguin servir de cara al futur.

No voldria acabar aquestes reflexions sense aturar-me en una aparent idea de peu de banc que se sol dir en referir-nos a les relacions entre els professors i els alumnes: que els alumnes aprenen de nosaltres (en el cas dels meus estimats quarts d’ESO, segurament no tant com el que ells, generosament, em reconeien), però que nosaltres també aprenem d’ells. He de dir que, al llarg d’aquests anys, he après moltes coses dels meus alumnes, que alhora han constituït una font permanent d’inspiració. Tenc per agrair-los, quan l’apatia et tempta i no saps sortir-te’n fàcilment, les ganes d’aprendre que detectes en una part d’ells. Ganes d’aprendre que es manifesten de formes diverses (de vegades, purament acadèmiques, però de vegades dirigides contra allò que els tenim programat). Com els he d’agrair els exemples, sovent plens d’ingenuïtat, d’aquells que volen contribuir a fer millor el seu entorn: dels que volen buscar feina a l’estiu per ajudar els pares, dels que ja pensen amb il·lusió com organitzaran un petit negoci, o dels que ajuden el company que té dificultats perquè se’n pugui sortir d’alguna manera. Els jóvens tenen una imatge d’egoistes, però sovent són generosos, en molt major mesura que els adults. He de de dir que he viscut moltes mostres de la seua generositat, de manera molt pròxima. I que els n’estic agraït.

Són, bàsicament, ells i elles, amb el doll d’activitat compartida, els que donen sentit a aquesta professió vital i polida que és la d’ensenyant, la d’educador. És la relació humana l’àmbit on es poden construir les actituds i els coneixements, les habilitats i les destreses per moure’s dins un món tan complex i difícil, però alhora tan excitant i engrescador com el que ens ha tocat viure.

Comentar

Para poder comentar debes estar registrado y haber iniciado sesión.

AnteriorSiguiente
Página 1 de 1

Joan de Sa Panxa
Hace un año

"Pens que la majoria dels alumnes a qui he impartit classes coneixen prou bé les meues idees, de la mateixa manera que estic convençut que mai no se les han sentit imposades". Hahahahaaaa
Valoración:1menosmas
AnteriorSiguiente
Página 1 de 1