Es busca lideratge

Davant la situació, tenim la impressió que la majoria dels dirigents polítics que es troben in office, és a dir, exercint els seus càrrecs, no tenen gaire clar què han de fer. Pel que fa a la qüestió sanitària, els basta seguir el que diuen els tècnics, és a dir els professionals de la salut, i, apel·lant a aquest fet, se’n poden rentar les mans tranquil·lament. No és aquesta la posició que s’espera d’un líder polític. Ben al contrari: els lideratges impliquen, moltes vegades, modificar els consells dels tècnics, o fer-los canviar en funció de les circumstàncies. He de reconèixer que tenc especial aversió als polítics que s’escuden darrere els tècnics. Això no ho podem fer, perquè ens ho han dit els tècnics. Idò! Si la cosa va així, jubilem els polítics, i s’ha acabat el bròquil. De pas ens estalviam eleccions i liquidam, ja definitivament, el sistema democràtic. Cap problema. Per a alguns...

Quan un servidor ha estat en actiu, sempre ha procurat marcar la línia, en allò que era responsabilitat pròpia, i mai no s’ha escudat en els tècnics. I moltes vegades els ha contradit. Record que, preparant una de les lleis més complexes que s’aprovaren, en matèria lingüística, la dècada passada (la Llei de l’Occità, que desplega l’oficialitat de la llengua de l’Aran a Catalunya), alguna vegada els serveis jurídics em varen dir: això no és legal. Idò faceu que ho siga, era la meua resposta. Modulau-ho de manera que s’ajusti a la llei. Però no em digueu que allò que pretenem fer és impossible perquè no s’hi ajusta.

Ho he apuntat altres vegades, i pens que ara és més clar que mai: es necessita lideratge. De la Unió Europea el Regne d’Espanya rebrà al voltant de cent-quaranta mil milions d’euros (aviat s’és dit!) per fer front a la pandèmia i a les seues conseqüències. De com es distribueixin aquests diners pot dependre, en bona part, el futur de tots plegats. Però s’han de tenir les idees molt clares i l’autoritat molt ferma per fer-ho en benefici de la majoria, i no de les mans parasitàries que, per exemple, se n’han anat enduguent la mossegada més grossa de la Política Agrària Comuna. Si es reparteixen entre els de sempre, els estats de la Nova Lliga Hanseàtica tendran encara més motius per estar emprenyats amb el Regne d’Espanya. I els ciutadans d’aquest estat encara més, tot i que ja hi haurà qui farà tot el possible, a través de l’opinió pública i publicada, per anestesiar-los. Per enfrontar-se a les paparres de sempre, emperò fa falta lideratge. I convicció. I idees clares. I autoritat.

També en fa falta per trobar estratègies per sortir de la situació actual. I, hi insistesc, no parl de qüestions tècniques, sinó de decisions estrictament polítiques. S’ha de tenir formació i informació, coneixement i saviesa, a més de coratge i de capacitat de decisió, per poder-ho afrontar. I de tot plegat, en línies generals, en manca una bona dosi. Perquè una part important dels polítics en actiu llegeixen poc, s’informen poc, no tenen interès en la formació permanent que, cada dia més, s’exigeix a tots els ciutadans. Fins i tot hi ha dirigents que no tenen passió per la Història, element absolutament imprescindible per fer les coses mínimament bé, especialment als nivells més alts.

D’on venen, aquestes mancances? De l’abúlia mediterrània? De la bona vida que hom sol entendre de manera confusa, confonent-la per exemple amb el consumisme sense solta ni volta? Del passat més recent?

Crec que hauríem de fer una distinció entre els nostres països (dins els quals les Illes Balears) i l’Espanya estricta. Als nostres països ens llastra la submissió. La dependència política de tres segles llargs ens ha fet messells, gent que espera ordres i que està preparada per complir-les. Tenim totes les característiques pròpies de la gent de les nacions sense estat. A l’Espanya estricta, en canvi, no neixen veritables lideratges per mor de la supèrbia, la xuleria, l’autosuficiència. Per tenir la formació que un bon líder requereix, s’ha de ser humil. I la humilitat, allà per l’Altiplà, és totalment desconeguda.