Fa uns dies, a les regions ucraïneses annexades amb la força militar per part de Rússia, es va celebrar un simulacre de referèndum d’autodeterminació, en què, inexorablement, velis nolis, la pràctica totalitat dels votants ho feren a favor d’integrar-se a la Federació Russa (i, per tant, a favor de desintegrar-se d’Ucraïna). Evidentment, tota l’operació quedava completament desacreditada pel fet d’haver-se realitzat sota supervisió militar russa, amb la presència de l’exèrcit ocupant i amb tots els sistemes de coerció operant per evitar el més mínim de llibertat a l’hora de prendre la decisió.
Tal i com era d’esperar, enlloc no es va acceptar el referèndum, perquè no complia amb cap de les garanties d’un referèndum d’autodeterminació. Començant per la presència d’una força clarament intimidatòria que ja posava per davant quin seria el resultat final de la consulta. Que es podria qualificar de qualsevol cosa excepte de democràtica.
La setmana passada, el plenari de l’ONU també es va posicionar en contra de l’annexió de les regions ucraïneses del Dombàs (com ja ho havia fet fa sis anys en relació a l’annexió de Crimea). El conjunt de membres de l’ONU, n’hi va haver cinc que varen votar en contra de la ressolució de la seua Assemblea General. Varen ser Corea del Nord, Síria, Nicaragua, i les inevitables Bielorússia (liderada per l’autòcrata més vellard d’Europa) i, naturalment, Rússia, que avalava l’annexió.
Llavors hi va haver una trentena d’abstencions, que no són poca cosa, especialment si tenim en compte que entre elles hi ha les dels dos estats més poblats del planeta Terra: la Xina i l’Índia. També s’ha abstingut el Pakistan. I ho han fet diversos països d’Àfrica, sobretot dels que reben més influència xinesa. Com ocorre amb bona lògica geoestratègica, els assumptes comercials s’entrecreuen clarament en les consideracions que no tenen res a veure ni amb la sobirania ni amb les pràctiques democràtiques, ni, molt manco, amb la resolució de confictes bèl·lics.
No tenc dades (ni capacitat objectiva) per valorar si això que està passant -comptant-hi el resultat de l’Assemblea General de l’ONU- té més a veure amb les rèmores de l’antiga guerra freda o amb les primeres guspires d’una nova guerra freda que es troba en fase de naixement (o, potser, ja d’expansió). Com a mínim, entenc que és millor que la Xina, l’Índia o Pakistan s’hagin decantat pel vot en blanc que no que haguessin votat en contra de la resolució de l’ONU. De fet, al llarg d’aquestes darreres setmanes, hem anat veient indicis que indiquen que la Xina no té una postura tancada a favor de Rússia, en la qüestió de la guerra d’invasió d’Ucraïna. Hi ha alguns mitjans que posen l’accent en el fet que Ucraïna té relacions estretes també amb la Xina. Però no crec que sigui suficient per explicar la posició xinesa, des d’un punt de vista específicament geoestratègic.
Bielorússia actua, de fet, com un país que mai no hagués sortit de la Unió Soviètica. De fet, l’última rèmora estrictament dictatorial sorgida de l’URSS és el règim absolutament continuïsta d’A.
Lukaixenko. Per tant, és bastant lògic no només que votàs juntament amb Rússia a favor de l’annexió dels territoris ucraïnesos conquerits per l’exèrcit rus, sinó que fins i tot també ho és que hagi mobilitzat tropes per si ha d’ajudar el germà més gran. En el cas de Síria, la cosa també és bastant clara: el règim baassista d’Al-Assad només s’ha pogut mantenir gràcies al suport extern de Rússia. Pràcticament tota la resta de la comunitat internacional, després de les anomenades primaveres àrabs, va donar suport a l’oposició (o a les oposicions diverses) al règim dictatorial sirià. Per tant, el Baas l’hi deu, a Putin, el suport, sigui el que sigui el que es trobi en discussió.
El vot de Nicaragua fa més gana riure, pena, o, encara, una altra cosa més lletja, si tenim en compte la deplorable situació del país centreamericà. Però sorprèn que hagi anat tan lluny quan ni Cuba ni Veneçuela, per posar dos exemples, s’han posat directament al costat de la invasió d’Ucraïna. Es deuen haver estimat més mirar què votava la Xina que no què votava Rússia (d’altra banda, inevitable, tenint en compte que, en aquest cas, és la potència invasora). Més esperable que l’esperpèntic vot de l’ambaixador de Nicaragua a l’ONU era el del de Corea del Nord. Després d’haver llançat míssils cap al Japó fa només un parell de setmanes, el vot quadra bastant amb la política general del país. No se’ls pot recriminar manca de coherència.
Aquests són els suports, directes i indirectes, amb què avui compta l’imperialisme actiu més destacable. Ni que sigui perquè ha organitzat una altra guerra. Amb els catastròfics resultats que tots coneixem.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Periódico de Ibiza y Formentera
De momento no hay comentarios.