Pep Marí (Eivissa, 1936) és de Can Jordi des que es va casar amb n’Esperança, fa 61 anys. Des d’aquell moment es va convertir en un més de la casa, col·laborant en el negoci familiar, la botiga i el bar Can Jordi, «fent de botiguer, venent abono, comprant fruites i gènere per a la botiga… de tot, vaja».
Tot i això, la feina de Pep, no es va limitar a l’espai de Can Jordi. Tal com ens explica, «he treballat sempre amb es camió i mai he deixat de fer de pagès, a part de fer de botiguer, és clar».
«Ses botigues, abans, eren molt diferents del que són ara», explica el major de Can Jordi, «llavors, es venia tot per pes. Sa farina, es llegums… tot venia en sacs i s’havia d’anar pesant, no com ara que es ven tot empaquetat». En Pep també parla d’es canvi que ha patit es comerç respecte a aquells temps, «ara, sa gent s’estima més anar a comprar a ses botigues grosses. Surt tot més barat i, clar, van on més els hi convé».
Però en Pep és testimoni dels canvis que ha viscut la societat eivissenca molt més enllà de l’àmbit del comerç, «es joves d’avui en dia només han vist bons temps i no s’imaginen que en puguin venir de dolents. Es vells que hem viscut es temps anteriors a es turisme, hem vist de tot».
En Pep es refereix als temps en què, «sa gent vivia del que deixava sa terra o es boscos. S’embarcava fusta, s’embarcava carbó i totes ses coses que ja s’han oblidat. Ara es boscos estan plens de pins vells i de males herbes, ja no es cuida. Ara sa gent només està pendent d’es turisme».
Es major de Can Jordi parla des seus primers anys de vida, que van transcórrer entre Can Serra i Cala Carbó, a Sant Josep. Sense cap mena de rubor, el Pep reconeix que, en aquells anys, les maneres de guanyar-se la vida i poder aconseguir uns estalvis eren molt variats, arriscats i no sempre d’allò més, diguem-ne, regularitzats: «es meu major era contrabandista. Així va aconseguir comprar Cala Carbó. Anaven amb un Llaüt fins a Algèria i allà carregaven de tot, van arribar a portar escopetes, per després vendre aquí d’estraper-lo».
No obstant, així que el pare de Pep es va casar, va deixar de fer aquestes rutes marítimes clandestines per dedicar-se a un altre tipus de rutes, aquestes terrestres, en un dels dos únics camions que es dedicaven a transportar tot tipos de materials entre Vila i el seu poble. «S’altre camió de Sant Josep era es d’en ‘Joan d’es camión’. Eren camions antics, l’única grua que tenien eren es braços des homes que el carregaven», recorda en Pep, que no es resisteix a explicar-nos una història lligada a la Guerra Civil relacionada amb es camió d’en Joan i amb l’heroïcitat de sa seva dona, na Maria: «Quan va començar Sa Guerra, van carregar es camió d’en Joan amb gent a qui portarien a Es Castell per matar-los. Sa dona d’en Joan se les va apanyar per espanyar es camió. No va arrancar i així va salvar la vida a tota aquella gent. Amb es temps, quan va quedar vilda, na María va muntar un lloc a una cantonada d’es Mercat Vell on venia ‘bocadillos’. Crec que ara hi seguieix sa seva neta».
Amb es temps, son pare d’en Joan va patir un accident de pesca que li va amputar un braç. I és que, tal com explicàvem, ses maneres de guanyar-se la vida durant aquells anys era molt arriscada i «pescant amb dinamita es va descuidar, va posar sa metxa massa curta i es cartutx li va rebentar a sa mà», recorda Marí. En aquell moment, i sense ni tan sols tenir el permís de conduir, en Pep va assumir es comandaments d’es camió de son pare. Ofici que va continuar exercint durant tota la seva vida i d’es que recorda alguna anècdota dels seus inicis, quan «as Mercat Vell, un dia vaig enganxar es mercadillo d’en Rieró, que el tenia muntat més enllà de sa vorera. Encara sort que m’acompanyava en Pep d’en Plana, que va parlar amb es policies que ens va enviar enseguida en Rieró i, al final, no va passar res».
Efectivament, no va passar res i en Pep, quan va tenir l’edat, es va acabar traguent es carnet de conduir i, tal com explica «vaig estar conduint camions (i treballant a sa botiga) tota la vida, fins que em vaig jubilar amb 65 anys». D’es matrimoni de Can Jordi, entre Esperança i Pep, van néixer en José Antonio i en Vicent, els seus dos fills que han heretat els oficis de la casa. Tal com explica en Pep «en José Antonio treballa amb camions i en Vicent és qui s’ha fet càrrec de sa botiga de Can Jordi».
1 comentario
Para comentar es necesario estar registrado en Periódico de Ibiza y Formentera
Sa gent com en Pep, havent viscut lo que han viscut, estan moltíssim més ben preparats que naltros, que només hem viscut luxe i malcriums, per afrontar temps difícils, que, no en tenc cap dubte, més tard o més prompte tornaran, i llavò mo'n donarem compte que no mos podem menjar es sous.