Ser emprenedor sempre ha set difícil, però encara més si es tracta d’una dona a mitjan segle XX. Aquest és el cas de na Rita Tur Costa, de 88 anys, que després de casar-se amb en Toni de can Joanot va decidir obrir una botiga de queviures que, en poc temps, es va convertir en un petit hostal al carrer de Bartomeu Vicent Ramon, al bell mig de Sant Antoni.
«Jo sempre tenia idees. ‘Tu pots fer el que vulguis’, em va dir. En aquell temps una dona no podia fer res sense que el seu home ho trobés bé. Vàrem anar al notari perquè em fes uns poders generals i pogués fer el que volgués. N’hi ha pocs d’homes com ell», explica na Rita, que recorda com es va enrabiar quan la Guàrdia Civil la va multar per tenir oberta la botigueta en diumenge. El dilluns següent, encara enrabiada, va començar a fer tota la paperassa per obtenir el permís de celler i tornar a obrir aquell mateix diumenge.
A prop de la seva botiga s’hi estava construint l’hostal Tropical i els treballadors li demanaren que per què no feia menjar. I dit i fet: na Rita va posar fil a l’agulla i començà a fer menjar per als manobres. El negoci va anar tan bé, que aviat començaren a construir set habitacions per allotjar-hi els treballadors d’una incipient indústria turística. «Teníem les famílies dels músics de les sales de festa com Isla Blanca o Ses Guitarres. Treballàvem moltes hores i aviat buscàrem gent per treballar. Els primers turistes que arribaren eren francesos», apunta l’empresària jubilada.
Aquella petita botiga acabà convertint-se en el que avui dia és l’hostal boutique Ca na Rita. Un negoci que els fills de na Rita, en Toni i na Pilar, s’encarreguen de portar endavant després d’haver-hi fet feina des de ben petits. «En Toni havia de mester una cadira per netejar els gots, mentre que na Pilar, quan tenia 12 anys, ja servia com les altres cambreres. Estam contents que continuïn amb el negoci», assegura na Rita.
Tot i que ha passat més de mitja vida a Sant Antoni, na Rita va néixer a Vila, concretament al carrer des Passadís. Tota una casualitat perquè els seus pares eren a punt d’embarcar-se cap a l’Argentina quan la guerra del 36 els va sorprendre. I ja no pogueren marxar.
Els seus pares feren de majorals i heretaren una casa, can Sardina, a Corona, que no tenia finca. «Uns vesins ens varen dir que hi havia un bar que s’arrendava a Sant Antoni, a prop d’on els soldats feien instrucció. I com que no teníem res, anàrem cap allà», assenyala na Rita, que va treballar en aquest bar del qual no recorda el nom, però sí l’amo, en Cocons, amb una de les seves tres altres germanes. Na Rita n’és la més grossa.
I fent feina és quan va conèixer qui seria el seu home, que feia de picapedrer i li havien encomanat canviar una paret de lloc al bar. Una feina que en Toni la va fer durar més del compte per poder veure na Rita, de qui s’havia enamorat.
Na Rita recorda el dia en què, a prop de les festes de Nadal, va anar a buscar mel a casa d’en Toni junt amb una amiga seva. La que seria la seva sogra no va voler cobrar-li res a na Rita a instàncies del seu fill, mentre que l’amiga sí que va haver de pagar la mel que se’n va endur. O el dia de Sant Antoni en què en Toni la va convidar a menjar orelletes a ca seva. Tres mesos després es casarien.
Records
Na Rita recorda com si fos ahir quan la casa del seu home, on ella va marxar a viure quan es va casar, era pràcticament l’única que hi havia en aquella zona on avui és un carrer ple d’edificis un al costat de l’altre. «Sembla impossible que Sant Antoni pugui haver canviat tant», apunta na Rita, que enumera les cases veïnes d’aquell temps: «Can Mossènyers, els d’en Prats, na Catalina Carredona i uns tiets d’en Toni que eren com els nostres pares, ja que ells no tenien fills i sempre ens varen ajudar».
També explica altres negocis que han continuat al llarg del temps, com quan l’hotel Florencio era una cantina o l’hostal Cervantes abans era can Xiquet.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Periódico de Ibiza y Formentera
De momento no hay comentarios.