Bauzá i la dèria lingüística

I hem vist, com sempre, un president a qui el català, la llengua pròpia i històrica de les Balears, el nostre principal tret d’identitat, la nostra llengua comuna, la nostra llengua de cohesió social, la nostra llengua nacional… li fa una immensa nosa. És com una espècie de llosa que ha d’aguantar, perquè no li toca més remei. Però, alhora, es mostra ben disposat a fer tot el possible per minimitzar-ne la presència dins la nostra societat.

En un exercici meravellós de psicologia projectiva, ha descarregat dalt la comunitat educativa les seues pròpies dèries. Ha acusat els ensenyants de “polititzar” l’Educació, quan ha estat precisament ell qui ha desencadenat un conflicte sense precedents en voler polititzar-la. Ha descarregat dalt els professionals de l’Educació, per tant, el que hauria de ser el seu propi sentiment de culpa. Però, amb la manca d’empatia que sol demostrar, jo m’atreviria a dir que ni tan sols ho hauríem d’analitzar des d’aquesta perspectiva, potser una mica massa simple.

Així mateix, ha afirmat que el govern treballa pel “trilingüisme” (des de fa algunes setmanes, no hi ha ningú al govern de les Illes Balears que s’atreveixi a esmentar el fracadíssim TIL, però intenten continuar-lo mantenint com sigui), però ha demostrat que hi està completament en contra. Perquè ha dit que el trilingüisme es pot aconseguir amb un tractament horari similar per a les tres llengües (català, castellà i anglès), cosa que, tant des d’un punt de vista sociolingüístic com des del punt de vista pedagògic, constitueix una autèntica barbaritat.

Com que ha demanat que algú li presenti un model diferent del seu, m’hi atrevesc, partint del principi que volem aconseguir que tots els alumnes de les Illes Balears dominin, tant oralment com per escrit, en acabar els seus estudis obligatoris, el català, el castellà i l’anglès (o una altra llengua, a criteri de cada centre). Per començar, hi ha d’haver una discriminació positiva per a la llengua catalana, per equilibrar allò que la societat desequilibra. Com a mínim, el cinquanta per cent de l’Educació hauria de ser en català, a les zones on hi ha majoria catalanoparlant. A la resta, el català hauria de ser la llengua vehicular de tot el sistema, excepte de les assignatures que s’impartissin en anglès.

Per aconseguir un bon domini de l’anglès, s’hauria de començar per arreglar la qüestió de l’ensenyament de la llengua anglesa. No es pot implementar l’ús de l’anglès com a llengua vehicular habitual si l’alumnat no està capacitat per parlar i escriure normalment en anglès. Per aconseguir aquest objectiu, no es poden tenir grups de vint-i-cinc o trenta alumnes a les classes d’Anglès. No es pot pretendre que hom defensa l’ensenyament en anglès mentre no es desdoblin els grups de llengua anglesa. Tota la resta és començar la casa per la teulada, pur electoralisme, pura demagògia.

En Bauzá acusa la comunitat educativa i l’oposició de pensar només en la llengua, quan és ell que pateix una dèria linguòfoba. Els professionals de l’Educació, els pares i les mares, els alumnes, pensam en moltes altres coses; pensam, al cap i a la fi, en tot allò que afecta el nostre sistema educatiu. El president, emperò, només pensa en com fer-nos entrar més ensenyament en espanyol, encara que sigui amb calçador. No pot entendre un sistema en què el català tengui la presència normal d’una llengua oficial. Perquè ell sí que té una fixació en la llengua, perquè voldria que el català no fos oficial a les nostres illes.

Encara no entenc com és possible que demani un pacte per l’Educació un president que presenta aquestes actituds lingüístiques. Ell mateix va dir, al principi dels discurs, que les actituds són molt importants, en parlar de transparència.