La negligència com a sistema

Precisament per això, si jo fos algú amb alguna responsabilitat sobre el tema, crec que mouria tots els fils que pogués, picaria a totes les portes, correria com un esperitat per arreglar el problema. Per vergonya. L’emissari de Talamanca constitueix un autèntic monument a la negligència, és la prova irrefutable del desinterès i de la inoperància dels que ens han governat, com a mínim, en les dos darreres legislatures.

És estrany que els vesins, comerciants i hotelers de Talamanca encara no hagin anat als Tribunals, almenys contra la Conselleria de Medi Ambient del Govern balear i contra el Govern de Madrid; els perjudicis econòmics que els deu haver provocat l’emissari són inquantificables; en qualsevol cas, han de ser molt superiors a la despesa que haurien fet en advocats i procuradors. Potser si s’haguessin querellat fa deu anys, ara no estarien així.

El cas de les inundacions amb aigües brutes al port de Vila i a la Marina és més recent que l’emissari, però potser més extraordinari. Inundacions amb aigües fecals, que per alguna raó ni van al mar (no hi haurien d’anar, tampoc) ni van a la depuradora. Abans, era l’aigua de pluja, que inundava els comerços; ara és la merda. Hem empitjorat. Es veu que és per culpa de les obres del port. I aquest és l’element realment extraordinari; l’operació de maquillatge del port (perquè, de moment, no ha passat d’això) ha servit per canviar les rajoles, i, de passada, per tallar la sortida de l’aigua al mar i convertir Vila en la major piscina de les Balears. Creuen que hi haurà algú que assumirà cap responsabilitat?, algú que ens explicarà l’error que s’ha comès?... No algú que dimiteixi; només, algú que doni la cara i admeti que ha fallat la coordinació amb l’Ajuntament de Vila o la supervisió de les obres que escometia Autoritat Portuària.

Al final, després de trencaments i inundacions reiterades, pareix que les administracions corresponents es posen tímidament en marxa, a veure si hi ha sort i aquesta vegada encertam amb la solució...

Però canviar un emissari il·legal que fa anys que es cau a bocins, o evitar unes inundacions que cada tardor es produeixen, són qüestions senzilles, que se solucionarien amb els projectes tècnics corresponents, el finançament necessari i la col·laboració de les administracions implicades. Un emissari vell no és res més que un emissari vell. En canvi, des de l’administració se’ns intenta oferir la imatge que són problemes quasi irresolubles, intricats, on hi intervé aquella instància i després l’altra i després encara la de més enllà, i per això és impossible fer-hi res.

És mentida. Es tracta d’una comèdia. El que és complicat, i cada vegada més, és la pròpia administració; però això no converteix el problema en complicat, només converteix l’administració en inútil. Quan escric administració m’estic referint a l’administració en conjunt, des de la local, passant per l’autonòmica fins a l’estatal. La peça clau del problema és l’excés de burocràcia, d’instàncies, de tràmits, de departaments, de despatxos i de treballadors públics fent el cafè durant una hora i mitja; la falta de direcció i de supervisors dins de l’administració. Diuen que la burocràcia serveix per garantir l’equitat i la justícia dels procediments administratius. És una altra mentida. La burocràcia és un sistema de protecció dels poderosos contra els ciutadans; és un laberint, que serveix perquè els ciutadans es perdin abans d’arribar als centres de poder, perquè els que manen quedin sempre lliures de tota culpa. I els que manen de veritat ni tan sols són, necessàriament, els que hem tengut l’oportunitat de votar; moltes vegades són assessors o alts funcionaris.

El sistema està dissenyat específicament per protegir aquestes persones, perquè les decisions complicades es puguin eludir eternament. El procés sol ser el següent: davant d’un problema, primer s’interpreta que no hi ha cap problema; quan el problema és massa gros per amagar-lo, s’aplica el corresponent mecanisme de dilació, que normalment consisteix a dir que la responsabilitat era d’una altra instància; a la vegada, aquella altra instància iniciarà un procés calcat al que ha posat en marxa la primera instància... L’objectiu final és que ningú hagi de decidir, i, per tant, que ningú pugui equivocar-se i ser responsable de res. Això explica per què passen els anys i l’emissari es trenca una vegada i una altra, explica per què Vila s’inunda cada vegada que fan quatre gotes o per què no tenen aigua potable els residents a moltes zones de Sant Josep.

Així és el sistema, no serveix per res a l’hora de resoldre problemes, però és quasi perfecte a l’hora de perpetuar-se. El sistema només falla en una cosa: que de vegades s’estira tant la corda que al final es romp.