La línia vermella catalana

Potser serà veritat i els catalans no aniran enlloc. Potser serà ver que, als espanyols, tot això no els afecta. Però jo no estaria tan segur. Com a mínim, si el procés sobiranista (o secessionista, depèn de com es miri) es tanca en fals, haurà provocat en uns i en altres un nivell de frustració i de ressentiment difícils de superar. Jo ho veig com un problema. Tot el temps estam parlant de finançament, de conselleries, de legalitat, de competències... Crec que s’hauria de parlar més d’identitat i de sentiments, i que s’hauria de fer d’un forma molt més clara: hi ha una part molt important de catalanas que somien amb una Catalunya independent (i es tracta, en efecte, d’un somni que creuen que es pot fer realitat), i hi ha molts espanyols, moltíssims, que interpreten com una agressió qualsevol voluntat descentralitzadora. Els sentiments són una cosa molt delicada, fins i tot més delicada que el finançament autonòmic.

Més amunt he parlat de solucions raonables. Perquè quedi clar, posaré alguns exemples de què crec que són solucions raonables i què no. Raonables serien: els catalans voten en referèndum i tothom (independentistes i no independentistes) accepta el que decideixin; Catalunya s’independitza d’Espanya de forma pactada; es reforma la Constitució perquè Catalunya tengui un altre encaix a Espanya. Solucions no raonables serien: els tancs envaeixen Catalunya (una fantasia militar, més que res); el problema es tanca en fals mitjançant la coneguda tècnica «deixeu-los que ja es cansaran», patentada per Mariano Rajoy; Catalunya s’independitza d’Espanya de forma no pactada i ja es veurà què passa. En l’actual escenari, aquesta darrera opció és la més probable; ja sabrem després si era o no bona per als catalans. Per als espanyols, segur que no.

El que està passant a Catalunya afecta, i molt, a Espanya; per començar, si Pedro Sánchez no és encara president del Govern espanyol és bàsicament per això. L’assumpte català és el principal entrepussall que ha de superar l’esquerra per posar-se d’acord, és la línia vermella d’un costat i de l’altre: Podemos exigeix un referèndum a Catalunya, cosa que els barons del PSOE no acceptarien mai, encara que, amb això, provocassin una tragèdia nacional (que tornàs a governar n’Aznar, per exemple).

I ara he arribat a on volia ser: a les Illes Balears. Mentre Catalunya i Madrid concentren tots els focus, mentre la qüestió catalana reclama totes les càmeres i els micròfons, les Illes Balears no pintam res. Normalment, les Balears (no parlem ja de les Pitiüses) són tractades com un zero a l’esquerra, una comunitat marginal que serveix per cobrar i per anar de vacacions de vegades. Ara, el fet que el focus de les reclamacions nacionals, fiscals o de competències se centri sempre i exclusivament sobre Catalunya, no fa més que allunyar les nostres possibilitats d’obtenir un tracte més just. Si els catalans s’independitzen, ho faran sense les Balears; això ho poden tenir molt clar tant els que somien amb els Països Catalans com els que ho temen; quan això passi, si és que passa, a Espanya quedaran encara menys llocs on obtenir els recursos que necessita el sistema. I si el problema es tanca en fals, i a Espanya es dóna un procés de recentralització, dependrem encara més del que es decideixi a Madrid. Cap dels dos escenaris és positiu per a les Illes.

Hi ha cap escenari bo?... Sí: Podemos aconsegueix convèncer el PSOE de la bondat del referèndum, formen un govern (estable) i tots dos aconsegueixen convèncer Ciutadans, que persuadeix el PP de la necessitat de reformar la Constitució a fons i acabar amb tot això... Impossible, veritat?... Massa línies vermelles. Massa sentiments impossibles de conciliar.