L’adveniment del turisme a la literatura sobre Eivissa (II)

Alexis Brown, (pseudònim de Amy Baumann), va venir amb el seu home i dos fills petits a les nostres illes l’any 1957 i s’hi estigué fins l’any 1965. La família s’instal·la inicialment a a Formentera i durant l’estiu del 1960 es traslladà a Sa Cala de Sant Vicent, un indret que, segons la seva descripció, podria haver estat a centenars de quilòmetres de l’atrafegada ciutat d’Eivissa. Les pàgines del seu llibre Crepúsculo sobre Sa Cala –A Valley Wide a l’edició anglesa– editat per Barbary Press relaten, amb una prosa precisa i professional la seva estada i l’evolució que experimentà aquesta població en inaugurar-se la carretera que la unia a Sant Joan de Labritja i a la resta de l’illa d’Eivissa.

Brown era una observadora encuriosida i perspicaç a la qual se li passaven poques coses per alt a més a més de permetre’s poques llicències literàries en descriure el que veia. Resulta ser un testimoni especialment fiable per a qualsevol persona interessada en conèixer com transcorria la vida a l’Eivissa rural abans de la radical ruptura que suposà la introducció del turisme i els efectes més immediats que aquesta novetat tingué sobre el teixit social illenc. Des del nostre punt de vista, la única mancança que pot atribuir-se a la seva obra es l’absència de perspectiva històrica; ella explica acuradament el que va veure, però mai el que havia passat abans de la seva arribada, ni indagava en les causes pretèrites dels comportaments o situacions descrites.

Segons el seu relat la seqüència vital dels caleros dels primers anys seixanta era ben senzilla: sembrar, cuidar els animals i sobreviure aïllats en un espai físic que només era connectat amb la resta de l’illa per un camí de carro molt dolent que arribava fins a Sant Carles de Peralta i els falutxos que, de forma sempre irregular, transportaven mercaderies i passatgers fins a Vila.

Brown descriu de passada les dues innovacions econòmiques més importants que havia viscut l’illa en els darrers anys, la dedicació de les noies jovenetes a cosir mocadors, –el famós “repulgo a comissió”– i el conreu de la patata anglesa, que s’exportava directament a la Gran Bretanya. Eren dues fons d’ingressos especialment valuoses per a uns pagesos que tenien poques possibilitats d’accedir a ingressos en metàl·lic que els permetessin sortir del cercle viciós de l’autarquia que els hi havia imposat la duríssima postguerra.

La família arribà a Sa Cala quasi a la vegada que s’iniciaven les obres de la carretera i fou testimoni de les esperances que tota la població del vall havia dipositat en ella i dels efectes més immediats provocats per l’obertura de la nova infrastructura. Així com avançava l’asfalt s’anaven incrementant les perspectives de millora, sobre tot entre els joves que sospiraven per sortir de la parròquia que els havia vist nàixer per dedicar-se al turisme, una enlluernadora oportunitat. Aquestes expectatives els espitjaven a estudiar idiomes com l’anglès, l’alemany o el francès, a vegades utilitzant eines poc eficaces.

En aquells moments el turisme ja estava ben implantat a Sant Antoni i començava a difondre’s ràpidament per la resta de l’illa, fet que afectava a les activitats tradicionals. Així, de seguida que s’obrí la carretera, els falutxos deixaren de transportar mercaderies per als caleros, però no per aturar-se, sinó per dedicar-se a transportar arena de Formentera a les obres de la ciutat d’Eivissa. En contra del que podria pensar-se això no significà un abaratiment dels transport a Sa Cala sinó un apreciable encariment d’aquest. Les noves activitats arraconaven ràpidament el modus de vida fins aquell moment dominant i dificultaven l’existència d’aquells que no podien incorporar-se al carro dels canvis.
Alexis Brown pensava que el turisme massiu mai arrelaria a Sa Cala: la platja era molt petita i pedregosa, estaven lluny de la ciutat de Vila i no hi havia possibilitat d’oferir distraccions als turistes. Molts dels habitants de Sa Cala, en canvi, pensaven el contrari: la platja podia fer-se créixer i era factible oferir distraccions als estrangers. No deixa de ser interessant aquesta controvèrsia, ja que era una estrangera, que coneixia bé el món exterior i el principal mercat emissor turístic del moment: el Regne Unit, la que dubtava del futur turístic de Sa Cala, mentre alguns dels habitants del la Vall que tot just havien sortit alguna vegada d’allí demostraven tenir una sòlida fe en les seves possibilitats per incorporar-se al carro turístic que ja espitjava amb força a la resta de l’illa.

Quan finalment fou inaugurada la carretera, durant la primavera de 1963, Sa Cala experimentà un allau de nouvinguts que disparà les expectatives dels caleros. Tota la vall s’ompli de petites obres que realitzaven els mateixos pagesos: ampliació de la fonda, construcció de garatges per a camions, construcció d’un nou bar, etc. Però al seu darrera aparegueren dos negocis de molta més envergadura: la urbanització de sa Punta Grossa i la construcció d’un gran hotel de noranta habitacions. El primer projecte tenia poques vinculacions amb la població local, però en el segon, alguns caleros hi tenien una participació essencial. Els constructors del nou «temple inca del sol» –jocosa denominació que Brown dona al nou establiment– eren gent del poble que havien obtingut capital de fora. Aquest capital era recaptat a través de les xarxes teixides pels emigrants de Sa Cala a Vila i a Mallorca i permeté als promotors utilitzar maquinària moderna i contractar una brigada d’immigrants murcianos i andalusos per tal d’accelerar les obres.

Amb la carretera també arribaren els especuladors de terrenys que pagaven preus desorbitats per porcions de terres marítimes fins aquell moment considerades improductives. La societat local experimentà així un segon sotrac als seus fonaments tradicionals: persones considerades molt pobres, ara podien obtenir sumes astronòmiques per les rotes i marines d’escassa qualitat agrícola mentre els propietaris de finques de bona qualitat experimentaven greus dificultats per pujar al tren de la prosperitat.