Us del català: per què l’escola no es suficient?

Aquests dies s’estan fent reflexions al voltant de les llums i ombres dels trenta anys de Llei de Normalització Lingüística i al voltant del paper que juga l’ensenyament en l’assentament més o manco normal de la llengua catalana a les illes Balears. Certament, s’ha atribuït al sistema educatiu un paper primordial a l’hora de pensar el procés de recuperació plena de l’ús de la llengua catalana a les nostres illes. Però sovent es perden de vida alguns aspectes que resulten fonamentals per tal d’emmarcar la qüestió.
En primer lloc, voldria destacar que l’Escola (ho pos amb majúscula perquè em referesc a la institució educativa en el seu conjunt) duu a terme les seues activitats dins un marc molt més general. I, en aquest marc, hi ha usos i actituds lingüístiques generalment molt ben determinats. Difícilment es podrà conferir a l’Escola el paper de motor del procés de la normalització lingüística si no hi ha una incidència paral·lela en el món socioeconòmic, en els àmbits institucionals i en l’àmbit del lleure.
Prenguem algun petit exemple de tots tres àmbits i pensem en què es pot donar suport a l’ensenyament. Dins l’àmbit socioeconòmic la cosa és ben clara : si hi ha d’haver disponibilitat lingüística, el món de l’empresa ha de valorar com pertoca el coneixement de la llengua catalana. En la mesura en què es necessiti conèixer el català per accedir-hi, aquest coneixement serà valorat pels estudiants. Si el català hi és una llengua aliena, aquest punt de motivació automàticament desapareix.
A l’àmbit administratiu, la cosa hauria de ser molt més senzilla. Resulta totalment lògic exigir a tots els servidors públics (no a una part d’ells) el coneixement acurat i el domini ple de les dues llengües oficials de la nostra mal anomenada comunitat autònoma. Si el castellà és oficial, veritat que el sap tothom? Pels mateixos set sous tothom ha de saber el català, per fer part de la funció pública a les nostres illes. Avui dia encara hi ha determinats àmbits de l’administració que funcionen íntegrament en espanyol i als quals el català els és una llengua completament aliena. La situació es podria canviar de manera molt ràpida. I, encara que sembli que no hi ha cap relació, aquest canvi tendria també un impacte dins l’àmbit de l’educació.
I, pel que fa al lleure, es podrien prendre mesures molt senzilles i molt elementals que farien contribucions encara més importants al procés de normalització lingüística. Per exemple, hi ha molts equips, a les nostres illes, de diferents esports. Quants equips de futbol hi ha (entre cadets, infantils, juvenils…) a les illes Balears? Quin percentatge d’entrenadors d’aquests equips entrenen regularment fent servir el català com a principal vehicle d’intercomunicació? Pensem que, avui dia, tots els infants estan escolaritzats en un medi en què la llengua catalana els resulta familiar. No hi ha nens ni adolescents que no entenguin el català. Per tant, tots els entrenadors, sigui quin sigui el seu origen, podrien entrenar en català. Faria falta, només, que ells mateixos n’aprenguessin. Però no faria falta que es traguessin un certificat gaire elevat de coneixement de llengua. Bastaria que en sabessin el vocabulari bàsic per entrenar, el vocabulari bàsic relacionat amb els respectius esports. I això es pot aconseguir amb un parell de setmanes. Com farien, posem per cas, si els cridassin per anar a entrenar un equip a Polònia o a Turquia.
L’Escola constitueix una eina bàsica i fonamental per a la normalització de l’ús de qualsevol llengua, perquè forneix els coneixements i les habilitats als alumnes. Però resulta del tot insuficient perquè és l’entorn social el que els forneix la motivació i la necessitat d’ús. I sense motivació i sense necessitat d’ús no es pot aprendre res d’una manera mínimament sòlida.
Per això és molt important que es compleixin els mínims d’ensenyament en llengua catalana (és a dir, que a cada centre educatiu de les Illes Balears com a mínim el cinquanta per cent de l’activitat docent es vehiculi en llengua catalana), però també seria molt important que s’hi vehiculàs com a mínim la meitat de l’activitat als jutjats, a les comissaries, a les petites i mitjanes empreses, a les grans superfícies comercials, als clubs de futbol, als centres recreatius, als grups d’esplai… Si no, els al·lots poden quedar amb la idea que cream una bombolla artificial als instituts i a les escoles. Perquè n’hi ha que viuen en cercles tan estrictament tancats que s’arriben a pensar que això del català és una invenció i que, en realitat, els eivissencs parlam en castellà a casa i hi hem parlat sempre.