Rèquiem pel REB?

La decisió del govern presidit per Pedro Sánchez en relació al Règim Especial per a les Balears constitueix una bufetada en tota regla al govern de les Illes Balears, presidit per la seua correligionària de partit Francina Armengol. Certament, no s’hi val a replicar que els governs del PP ho varen fer igual de malament, en aquest punt, en relació a les nostres illes. Perquè la responsabilitat de l’espoli recau en cadascun dels governs de l’Estat, mani qui mani, fins que les Illes Balears siguin tractades fiscalment i pressupostàriament d’una manera justa i equilibrada.

Les Illes Balears constituïm una anomalia extraordinària dins la Unió Europea, perquè som l’únic territori insular de tots els que formen part de la Unió que paga a l’Estat més en forma d’impostos dels seus ciutadans del que en rep en forma d’inversions. No hi ha cap altra illa de la UE ni cap altre arxipèlag que no rebi més diners de l’Estat al qual pertany dels que n’hi aporta. Així, per exemple, els independentistes sards ho tenen difícil per defensar la independència de Sardenya (per molt sentiment nacional que hi pugui haver) perquè la República d’Itàlia aporta molts més diners cada any a l’illa dels que en rep en forma d’impostos. Exactament igual ocorre entre la República Francesa i Còrsega, o entre Dinamarca i les Fer Oer, o entre el Regne Unit i les Hèbrides o les Orcades. I ocorre entre Grècia i les seues illes, o entre Holanda i les pròpies. També ocorre, per cert, entre el Regne d’Espanya i les Illes Canàries. Només les Illes Balears constitueixen una excepció a aquesta regla general.

Entre les Illes Balears i les Illes Canàries, emperò, hi ha una diferència fonamental, una diferència bàsica, que, des del meu punt de vista, explica les greus diferències de tractament. A les Illes Canàries, des del principi de la Transició, hi ha hagut representació pròpia a través de diputats al Congrés que no formaven part de cap partit d’àmbit estatal. Record, ja al bell principi, ara fa quatre dècades, les intervencions extraordinàries del diputat Sagaseta, d’Unión del Pueblo Canario, que posaven els nervis de punta a tot l’espanyolisme. I que començaven a fer forat al Congrés dels diputats.

Després varen venir els diputats més moderats de la Coalición Canaria, on es varen unir tots els autonomistes canaris, sovent antics enemics, per una causa comú ben justa. I ara hi ha una doble representació: de la Coalición Canaria per una banda i del partit més recent Nueva Canarias per l’altra. Així si un oblida alguna cosa ja la recordarà l’altre. Les Illes Balears, en canvi, anam orfes de representació pròpia que no tengui cap tipus de servitud d’àmbit estatal. A les nostres illes, malauradament, encara no hem aconseguit situar representants autonomistes o sobiranistes nostres al Congrés dels diputats. I així ens va.
Entenc que és ben clar que, mentre els ho permetem, a Madrid continuaran abusant de nosaltres sense cap tipus d’escrúpol ni de mala consciència. Ja ho han dit: som una “regió” rica. I per tant, podem pagar els mals endreços de tothom que faci falta, especialment si són “dels seus”, és a dir, de la seua nació. I l’única forma que tenim de poder contrarrestar mínimament els abusos per part de l’Estat passa per tenir representació pròpia a les seues institucions.

Ara sortirà el PP criticant el PSOE pel tractament pel REB. No tendrà cap credibilitat. Com no la tendria Ciutadans (que no dirà res, perquè a jacobinisme no els guanyen ni Robespierre i Guillotin junts) ni Podem (que la primera vegada que es va presentar no sabien ni que a les Illes hi havia consells insulars). Si tornam a votar-los, ens mereixerem el tracte que rebem.