Bernat Joan i MaríIbiza27/01/21 7:18
TW0

L’antic vicepresident de Barck H. Obama, Joe Biden, acaba de jurar el càrrec com a president dels Estats Units d’Amèrica, en una cerimònia insòlita per dos motius: per la manca de públic (a causa de la pandèmia de la covid-19, que continua assolant el món) i pel desplegament de la guàrdia nacional per garantir la seguretat de l’acte, un fet que no s’havia produït mai en la Història dels Estats Units d’Amèrica. Mentrestant, fet també insòlit, el president sortint, Donald Trump, no assistia a la presa de possessió del nou president, i s’acomiadava enmig de frases críptiques, a l’espera de no se sap ben bé què.

El panorama que deixa Trump és d’un esfilagarsament (per dir-ho suau i també una mica críptic) extraordinari. Un seixanta per cent dels votants del Partit Republicà encara creuen que hi ha hagut frau electoral (i que qui va guanyar realment les eleccions va ser Trump).

Cosir el Partit Republicà constitueix una tasca també titànica, a la qual es veu abocat el seu líder Mitchell McConell, un veterà que ha abandonat clarament el vell president sense cap tipus de contemplació, conscient que ara té una responsabilitat importantíssima a l’hora de refer el seu partit polític. Necessitarà la col·laboració de Mike Pence, vicepresident amb Trump, que va assistir a la presa de possessió de Biden i de Kamala Harris (la nova vicepresidenta), perquè és un home educat i sap que les formalitats, en política, també compten. A l’acte no hi faltaren d’altres republicans de pes, com ara l’expresident Bush, que sempre s’ha mantengut allunyat de les formes (i de moltes idees) de Trump.

Però el fet és que a les passades eleccions presidencials, Trump, que les va perdre, va obtenir més de setanta milions de vots. Uns milions de persones, de ciutadans dels Estats Units d’Amèrica, que Biden i Harris no poden deixar de banda, no poden oblidar ni menystenir, i amb els quals han d’intentar empatitzar per aconseguir allò que han proclamat repetidament en la presa de possessió: la unitat dels nordamericans. La paraula «unitat» ha estat la que s’ha repetit més vegades durant la cerimònia.

L’ombra del Tea Party és allargada, i s’ha pogut comprovar d’una manera diàfana durant les eleccions americanes. Ja a l’època de Bush pare es va començar a fraguar un moviment d’extrema dreta, de caire populista, a les rengleres del Partit República (i als seus encontorns), que intentava donar sortida a la frustració d’això que en terminologia marxista en dirien les «classes populars» de les àrees colpejades per la crisi econòmica, per les reestructuracions, pels canvis que imposa el món global. Els treballadors blancs, amb poca formació, pobres, patriotes i religiosos, que a Amèrica són legió, trobaven que estaven assetjats pels rics, pels negres, pels llatins, pels estrangers en general i per l’amalgama bigarrada que suposa la societat oberta i el món global. I cercaven refugi.

Record, per exemple, na Sarah Pallin, antiga governadora d’Alaska, vicepresidenta amb J. Bush, la «mama hockey» que vingué del gel, sense un borrall de comprensió sobre la política internacional, sense formació en pràcticament res, amb paraula fàcil, exabrupte florit i conviccions religioses integristes, que captivà molts d’aquells blancs depauperats i amb poca formació que buscaven un estel que seguir.

La llavor del Tea Party va eclosionar amb un altre personatge que les elits americanes no han acabat de trobar mai dels seus (perquè és constructor, i rude i no se sap comportar en públic), però que els blancs de les «classes populars» consideren una mena d’heroi: el fins ara president Trump, el que no ha sabut perdre, el que s’ha escapolit per la porta del darrere deixant anar les dosis justes de verí perquè el moviment que ha endegat i que ja no controla no quedàs completament desactivat. Donald Trump va pujar a la presidència dels Estats Units d’Amèrica en forma d’antiObama. Els seus votants consideraven Obama estrany: negre, pujat a Indonèsia, nascut a Hawaii (alguns deien, emperò, que havia nascut a Kènia, fet que no li hauria permès presentar-se a les eleccions a la presidència dels Estats Units), que no acaba de ser exactament Amèrica, intel·ligent i liberal. A més a més, deien que no menjava hamburgueses i que bevia vi blanc (com els europeus, per acabar-ho de reblar).

Obama va tenir Biden de vicepresident. Ara Biden haurà de mirar de cosir els descosits provocats per Trump i el populisme de les «classes populars», a fi i efecte de fer tornar les aigües a solc. En política internacional, segur que els americans tornaran a l’intervencionisme i que Europa viurà més tranquil·la. Europa sempre espera que Amèrica li tregui les castanyes del foc. Almanco això ha ocorregut durant els últims cent anys. Biden serà més previsible, i això el fa més amable i digne de confiança.

Tot plegat esperant que es vagi coent a foc lent la possible primera presidenta dels Estats Units: Kamala Harris. Si «the Big Storm» (la gran tempesta) que els partidaris de Trump que assaltaren el Capitoli varen anunciar no ho s’hi interposa. Mentrestant.