Nacionalista i demòcrata

Cúpula del Reichstag. | Pixabay

Bernat Joan i MaríIbiza07/09/22 3:59
TW6

És molt difícil ser nacionalista i demòcrata al mateix temps. N’hi ha que ni tan sols ho dissimulen, i posen al capdavant el nacionalisme. Com va fer aquell De Alfonso de l’Oficina anticorrupció, quan va respondre a un diputat del congrés espanyol que «yo por España haría lo que fuera». El diputat li va insistir: «Lo que fuera?». «Lo que fuera», va reblar ell, per deixar-ho ben clar. Supòs que, dins «lo que fuera», hi entra l’eliminació del sistema democràtic, l’assassinat dels enemics, i tot l’etcètera que s’hi vulgui afegir. O com aquell tal Marchena que, en una sentència històrica, va apel·lar a Carl Schmidt com a font del dret, quan aquest sol fet segurament servirà perquè els tribunals europeus tirin per terra i rebreguin fins a l’infinit la seua vomitiva sentència. Dins «lo que fuera» hi entra beure en les fonts de la Filosofia del Dret que procedeixen del feixisme, i que a Europa només s’estudien com a curiositat historiogràfica, per entendre millor una època a la que ara mateix podem besllumar certs senyals que s’hi podria tornar. Observant allà on hi ha un nacionalisme propi plenament consolidat -per exemple Espanya-, ens ha de quedar un dubte raonable sobre si es pot ser al mateix temps nacionalista i demòcrata. A Espanya, com a mínim, això és molt difícil. No ho és tant, per exemple, al Canadà.
Era dificilíssim a la Unió Soviètica. Josif Stalin, que solia dir les coses usant metàfores i paràboles (així podia afusellar-ne més i enviar-ne més a Sibèria, si no l’acabaven d’entendre), va ser en canvi molt gràfic a l’hora d’explicar-li a sa mare què punyetes hi feia, a la remota Moscou. «Allà som el zar», li va dir. I la mare li va respondre que, en aquests termes, ho havia entès perfectament. Tant a la monarquia Romànov com a la Unió Soviètica, el nacionalisme era la mescla que amalgamava la societat i que permetia els abusos màxims. Els Romànov no el dissimulaven i Stalin i companyia, en canvi, fent una acció d’autèntic transformisme, el volien fer passar per «internacionalisme proletari». Alça Manela!
Aquestes consideracions crec que encara fan créixer més la figura del recentment traspassat Mikhaïl Sergéievitx Gorbatxov. L’home va tenir l’ambició i la paciència -la paciència és una gran virtut política- de no manifestar el seu cantó humà, la seua bondat, el seu humanisme, fins ser a dalt de tot. Sabia perfectament que, a l’URSS en què li va tocar viure, si en mostrava el més mínim bri abans d’hora, el traurien de circulació. No sabem quants calàpets (simbòlics) es va haver de menjar al llarg de la seua carrera política, però se’ls va empassar amb dissimulació i elegància. I, així, va arribar a ser Primer Secretari (crec que en deien així) del Partit Comunista de la Unió Soviètica (àlias PCUS). Llavors, amb tot el poder acumulat (no hi ha cap dubte que, en arribar a aquest punt, va ser l’home que concentrava més poder en les seues mans de tot el planeta Terra), en comptes de continuar la cursa nuclear, l’imperialisme rus, l’acumulació de poder en les seues mans (com hauria estat normal i com era previsible), va optar per la glàsnost (obertura, llibertat d’expressió, intercanvi d’idees, fonamental per al canvi de règim) i la perestroika (reestructuració que acabava amb la vella economia centralment planificada, ras i curt, amb el centralisme soviètic).

El resultat va ser clar: a tot el bloc de l’Est la bullidissa va esdevenir extraordinària, i els governs no varen poder contenir les societats ansioses de canvi. Quan a Gorbatxov li varen demanar un gest -per exemple, el sinistre Honecker, president de la RDA, l’estat on una tercera part de la població treballava d’una manera o d’una altra per a la policia secreta del règim, l’Stasi, li va demanar una intervenció armada soviètica per evitar la caiguda del Mur de Berlín, i en Gorbatxov ni li va agafar el telèfon-, va mostrar que hi havia valors, que hi havia consideracions a tenir en compte, per sobre de l’imperialisme rus. Contràriament al que havien fet els seus predecessors -Nikita Krusxov va enviar els tancs a Hongria al més mínim signe d’obertura, i va fer afusellar el líder de la revolta, Imre Nagy; i Leonid Brejnev no va tenir cap consideració a l’hora d’enviar els tancs a Praga per avortar-ne la Primavera de 1968, auspiciada per Alexander Dubcek-, Gorbatxov va deixar que els canvis es produïssin arreu del bloc de l’Est: a Alemanya, a Polònia, a Hongria, a Romania, a Bulgària i a l’interior de l’URSS, on llavors sí, s’aplicà el dret d’autodeterminació dels pobles.

Gorbatxov volia la unitat de la Unió Soviètica, però va cedir davant la voluntat majoritària de les nacions que volien independitzar-se. Gorbatxov era socialista, però va considerar oportú que cada lloc tengués el govern que desitjava la majoria de la població (excepte, potser a Rússia i a Bielorússia, ai las!). Gorbatxov va arribar a dir que era el primer cap de l’estat soviètic que havia set socialista. Demòcrata, nacionalista, socialista i humanista, Mikhaïl Gorbatxov entrarà a la Història precisament per haver permès una obertura i una llibertat que va acabar amb l’URSS, que va enderrocar el Mur de Berlín i que va canviar el món.