Reptes europeus per al 2023

a) L’energia.-La guerra provocada per Rússia en intentar envair Ucraïna ha generat una nova crisi energètica a nivell mundial. No és que no hi hagués molts components que haurien pogut desencadenar la crisi, encara que la invasió russa d’Ucraïna no s’hagués posat en marxa. Però la voracitat putiniana ha desencadenat els esdeveniments, i probablement ha contribuït a consolidar una situació que, en unes altres circumstàncies polítiques, potser hauria estat més fàcilment gestionable. La Unió Europea depèn excessivament de Rússia en el camp de l’energia. Ha vist massa tard (i d’una manera potser esbiaixada) que això no li convé, i que un futur més o menys gestionable per als socis de la Unió Europea passa, entre d’altres aspectes, per reduir la dependència de l’energia proporcionada des de Rússia, per poder funcionar amb un mínim de comoditat. La Unió Europea s’ha de plantejar seriosament la seua política energètica. I ara ja no ho pot fer com a mera suma d’estats, perquè els estats europeus de vegades tenen fins i tot polítiques energètiques contradictòries entre elles. Es parla molt de transició energètica i de promoure les energies netes (com ara la solar o l’eòlica), però no es dediquen els pressupostos necessaris a desenvolupar-les realment en la mesura de les necessitats de la societat europea. Cal fer-hi més esforços i prendre’s la qüestió seriosament, ara que ja no es pot evitar de cap de les maneres.

b) L’economia.-La Unió Europea ha de treballar, intensament, al llarg d’aquest 2023, per contenir la inflació. L’augment dels preus -no produït al mateix ritme que l’augment dels salaris- constitueix la mostra que s’està posant en perill un equilibri per al qual hem lluitat durant molt de temps, amb resultats de vegades dubtosos. L’augment del preu de l’energia ha provocat un daltabaix considerable durant el passat 2022. Ara es tracta de contenir la situació, de posar-hi els límits necessaris i de mirar d’articular les polítiques adients per aquesta finalitat. Constitueix un perill gran per a moltes economies individuals l’augment dels tipus d’interès, un augment més significatiu del que havíem pogut observar en més d’una dècada. Com diria aquell, doctors té l’Església. Però sovent, almanco en el camp de l’economia, els costa molt d’encertar-la.

c) La integració europea.-En molts aspectes, i en aspectes molt diversos, hem pogut observar fins a quin punt la manca d’integració política en el si de la Unió Europea constitueix un hàndicap per al projecte polític d’Europa. Fins avui, la Unió Europea no ha aconseguit de superar l’estadi del club d’estats. Els estats-nació neixen, en la seua configuració actual, al segle XIX. I, per efectes elementals de l’evolució històrica, ja estan més que caducats. Però a la nostra part del món es veu que això no s’acaba d’entendre. Avui dia, la Unió Europea constitueix una unitat d’interessos econòmics (encara no sempre), però no hem aconseguit que vagi gaire més endavant. La integració econòmica no ha portat a la unió europea, de la mateixa manera que la liberalització econòmica no ha portat la democràcia a la Xina. No sempre l’economia regeix tant el devenir polític com pensava Karl Marx. Ben al contrari: hi ha molts d’altres elements que hi intervenen, i que sovent deixen més marca en l’economia del que l’economia pugui deixar en d’altres camps. Per fer front als reptes que avui té plantejats la Unió Europea amb un mínim de garanties d’èxit, fa falta reforçar-ne la integració. La Unió Europea ha de deixar de ser un club d’estats per passar a ser alguna cosa més, un ens amb entitat per si mateix, més enllà de les institucions que li han donat forma fins ara. S’haurà de ser imaginatiu per aconseguir-ho, però, igual que en els dos apartats anteriors, resultarà del tot imprescindible per tal de poder tirar endavant.

    d) El paper internacional d’Europa.-Sobre això poc hi podem afegir. Vegi’s el que hem dit a l’apartat c) d’aquests comentaris.

I d) Neteja dins les institucions europees.-Tot això del Qatargate ha deixat mal gust de boca. Abans també en va deixar la no investigació de l’espionatge amb Pegasus. Tot plegat fa tuf de corrupció. I no en pot fer si ens hem d’il·lusionar per alguna cosa. Una mica de neteja (i no per tirar les granadures davall l’estora) també hi faria falta.