Vivim en una societat en què la velocitat impresa per la tecnologia ho ha desbocat tot. Qualsevol infant de pocs mesos esdevé sensible a estímuls que eren impensables en persones semiadultes fa només un parell de dècades. I la població en general encara no té gaire idea -de fet no en té ningú- de quin impacte tendrà la tecnologia en la Humanitat futura. I no parl d’un futur a molt llarg termini, sinó d’un futur relativament immediat. A la llarga, podem imaginar que el sedentarisme davant les màquines, generarà uns humans amb uns dits molt llargs i prims, uns peus més grans i amb dits més curts, unes cames més curtes, braços més prims i abdomen molt més prominent. Individus d’un metre seixanta, cent-vint quilos de pes, cames de tres palms com a molt, braços de sis palms (molt prims) i dits de les mans superllargs. Amb la velocitat de tot plegat i el poc temps que hi haurà per pensar no queda clar si el cap serà més gran (hipòtesi optimista) o si s’haurà reduït (potser la més probable). Amb una boca com una lamprea, ulls minúsculs i supermiops, orelles beques i coll pràcticament inexistent farem una fila que convidarà a la reproducció, ben segur!
Bromes a banda, no hi ha dubte que la tecnologia ho ha accelerat tot. Avui dia, els infants no tenen ni un minut -no aguanten ni un minut- sense estímuls que els mantenguin en una espècie d’alerta permanent. Si per un moment baixen la guàrdia, s’avorreixen. (Ja he apuntat alguna altra vegada que seria molt interessant que algú fes, ara que encara hi som a temps, amb paràmetres actuals, una Història de l’Avorriment, perquè segurament ens donaria moltes pistes sobre les retxes torçades de les nostres vides, ara i aquí).
I aquí podem entrar en un dels grans problemes que té avui dia el nostre sistema educatiu (i que coparteix, almanco, amb tots els sistemes educatius del món occidental): les poques condicions que existeixen per desenvolupar (o, com a mínim, per no atrofiar) el sentit crític dels estudiants. Perquè un esperit crític requereix una sèrie de condicions que avui dia resulten de grandíssima dificultat. Per exemple, requereix silenci. El silenci constitueix el medi ideal per poder escoltar-se un mateix, i per poder analitzar la pròpia relació amb els altres. I també per analitzar els fets que s’esdevenen al nostre voltant. Sense silenci no hi ha reflexió, no hi ha indagació, no hi ha investigació, no hi ha imaginació. El silenci resulta imprescindible per poder innovar, per poder crear, o per poder assimilar els coneixements que se’ns transmeten. Quin sistema tenen els nostres infants, permanentment davant les pantalles, amb facilitat per avorrir-se, per connectar amb el seu silenci? Com poden estar en silenci el temps suficient per poder crear alguna cosa de profit? O per poder assimilar allò que haurien d’anar coneixent?
Totes les cultures de tots els temps tenen maneres de generar silenci. La recitació de mandales, les jaculatòries de les diverses religions, la pregària o la meditació ajuden a reforçar el silenci, i a connectar-nos amb nosaltres mateixos. Quina de totes aquestes pràctiques resulta habitual avui dia entre els nostres adolescents?
Un altre element important per poder desenvolupar amb èxit l’activitat educativa és la relació individu-societat. Està més que demostrat que un dels elements que contribueixen al desencadenament extraordinari de problemes de salut mental entre els més jóvens (també en els adults) tenen a veure amb l’individualisme forassenyat que promou la nostra societat actual. Fins al punt que molts psiquiatres diuen que la millor teràpia per a persones amb problemes de salut mental (especialment si són jóvens) és dedicar-se a fer alguna cosa per als altres, en benefici dels altres, sense voler-ne treure cap profit per a un mateix. Evidentment, aquesta faceta es podria posar en un primer pla dels objectius de l’Educació fomentant el treball en equip. Però treballar bé en equip requereix un plus de supervisió per part dels docents. Costa molt més regular bé una feina en equip que no corregir una pila d’exàmens. Perquè el primer que s’ha d’assegurar, en una tasca en equip, és que tots els membres hi fan el mateix esforç, que tots hi col·laboren al màxim en la mesura de les seues possibilitats, que ningú no s’aprofita de l’esforç dels altres. I això requereix un grau de concentració i de feina per part dels docents extraordinari.
Tant la manca de silenci com la manca de generositat formen part d’una profunda crisi de sentit. Crisi per la qual passam nosaltres (tots) a tota la nostra part del món (entengui’s llocs on ja vivim l’era postindustrial). I que només podrem revertir intentant retrobar-lo. Però el sentit fuig com de la pesta dels estímuls immediats i de la satisfacció immediata dels desigs. Mala peça al teler, idò!
3 comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Periódico de Ibiza y Formentera
Benvolgut Naïf, més que la impossible "neutralitat ideològica" hem d'aspirar que a la universitat, com arreu, la gent pugui expressar lliurement les seues opinions, i argumentar-les de la millor manera que sàpiga.
Sería conveniente citar más a menudo a Simone Weil cuando uno alude al pilar de su pensamiento, la atención, la concentración especialmente dirigida hacia "lo auténticamente vivo y luminoso" como forma de generosidad, como ella decía. La necesidad de neutralidad ideológica en los claustros universitarios formaría parte también de su pretensión de iluminar verdaderos espíritus críticos?
,,,al menos, una vez cada trimestre, escribe usted al margen de su fanatismo o creencias políticas,, esas son las columnas u opiniones interesantes que a los que leemos prensa escrita nos " gusta " echarle un ojo, pues, la mayoría de ellas en mi caso, las comparto, así SÍ Bernat, debería de aprovechar la posibilidad que le ofrecen los diarios locales de poder escribir u compartir parte de su sabiduría,, y no enfocarla únicamente a las creencias políticas de una parte de l@s lector@s.