Molts (o, si més no, alguns, perquè en general el desconeixen, encara que n’hagin sentit a parlar al batxillerat) es posen a la boca l’imperatiu kantià (del gran Kant, una de les fites de la filosofia mundial), però pocs, a l’hora de la veritat fan per manera de ser-hi mínimament coherents. A grans trets, i al món de la política, la coherència consistiria a tractar igual els altres i els teus (dividim-ho així) si fan les mateixes coses. Un imputat del PP és igual que un del PSOE, dels Comuns o de qualsevol partit animalista o falangista.
Al llarg de diferents articles, en aquesta mateixa tribuna, he amollat tot d’improperis, arguments i dentellades (figurades, ep, a través de la contundència que permet -i sosté- el paper) contra l’ús del sistema judicial per modificar el devenir polític democràtic. He rahat contra l’ús que s’ha fet de la lawfare al Brasil, on els jutges han fet mans i mànegues per impedir que Lula da Silva fos el president del govern (i on els mateixos jutges varen descavalcar la presidenta Dilma Roussef). He dit -i escrit- el que pensava sobre l’ús de la judicatura contra el procés d’autodeterminació de Catalunya. I he manifestat clarament què pens sobre altres casos d’ús del sistema judicial per interferir les decisions democràtiques de diferents societats.
Idò bé: ara també ho diré. Crec que determinats jutges americans s’equivoquen molt intentant descavalcar Donald Trump de la propera cursa electoral a través d’un judici que ja ha començat. (Alterta: si Jair Bolsonaro torna al Brasil i algun jutge l’encausa pensaré sobre el cas el mateix que vaig pensar sobre l’encausament judicial de Lula da Silva. No voldria que cap lector pogués interpretar res de diferent: tenc massa respecte pels postulats d’Emmanuel Kant). A Donald Trump l’acusen d’un raig de delictes, que van des del suborn a alguna estrella del porno perquè no garlàs abans de la passada campanya electoral fins a falsificacions en documents mercantils. Em sembla que l’acusen de trenta-quatre coses diferents, fet que indica que n’hi deu haver de tots colors.
Ara bé, confrontem legitimitats i reflexionem sobre els fets. Les passades eleccions presidencials americanes, les que Trump va perdre, se saldaren amb una mica més de vuitanta milions de vots per Joe Biden (és el primer president dels Estats Units d’Amèrica que supera els vuitanta milions de vots!) i una mica més de setanta-quatre milions de vots per Donald Trump. Biden arrela com els garrovers (que sembla que tenen mal viure a més de cinquanta quilòmetres de la costa), a les grans ciutats costaneres (San Francisco, Los Angeles, Boston, Nova York, Chicago -en la mesura en què també la puguem considerar de costa), i, en canvi, Trump es queda tot l’interior. Algú va fer observar que era difícil que un votant de Nevada, d’Ohio, de Nebraska o d’Indiana pogués no pensar que no hi havia hagut tupinada a favor de Biden si Trump havia guanyat per majoria absoluta a tots els pobles que tenia a menys de tres mil quilòmetres de distància. Biden va tenir més vots que Trump, però Trump va guanyar al noranta-sis per cent del territori dels Estats Units. Els fets són els fets.
I la pregunta que, inevitablement, se’n deriva, i que, com a mínim, ens ha de fer reflexionar és: ¿en una balança, i suposant que les acusacions siguin veritat, què posaríem per sobre: que Trump hagi muntat orgies amb actrius porno i després les hagi subornat perquè no diguin res, perquè els americans són així de puristes, o que hagi tret setanta- quatre milions de vots? Tendria legitimitat un jutge per intentar alterar la voluntat de tanta gent si, posem per cas, Trump hagués comès incest amb sa mare, hagués muntat una orgia sadomaso amb trenta andrògines jamaicanes i s’hagués follat mitja dotzena de cabres? Pesaria més que hagués subornat el xofer, el porter i el cabrer o que l’haguessin votat la majoria dels ciutadans de més de trenta estats de la Unió?
Les falsificacions de documents, en el més pur estil corrupte, ja fa pitjor olor (almenys a la nostra part del món), però també, en consciència, hauríem de reconèixer que no totes les corrupcions ens fan el mateix oi. Perquè, què és pitjor: que Trump falsifiqui, posem per cas, tres-cents contractes mercantils, o que les Balears pateixin un decalatge fiscal permanent, durant anys i panys, del 8% del seu PIB anual? Les suposades corrupteles de Trump ens escandalitzen, però aquest altre tipus de corrupció -molt més greu per a tots nosaltres- ens deixa completament indiferents.
Em reaferm, idò, en els meus dubtes sobre la legitimitat del processament de Trump. Com pos en qüestió la del processament de na Laura Borràs. Només me’n desdiria si l’operació Trump l’hagués muntada ell mateix per assegurar-se de guanyar les pròximes eleccions. Des d’un punt de vista estrictament racional, aquesta seria l’única opció creïble.
2 comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Periódico de Ibiza y Formentera
Muy buen artículo, aunque empañado por la absurda mención de la malversadora catalana
Si se aplica el imperativo categórico kantiano a la política, se debe empezar por afirmar que ésta debe ser moral y por lo tanto las decisiones políticas y el ejercicio del poder también deberían estar sujetos a dicho imperativo, y no sólo la Justicia, que usted reduce a maquiavélico lawfare únicamente cuando le conviene, cuestionando sistemáticamente el Estado de Derecho,pero olvidando que Kant parte del sano individualismo que, sujeto a sus principios éticos, sería el punto de partida hacia la, para él nada utópica, paz perpetua. De todos modos divierte y sorprendente (o no) que siendo usted (como nos tiene acostumbrados) más partidario de Maquiavelo/"El fin justifica los medios",aplique ahora el idealismo trascendental de Kant y la ética de los principios frente a la de las consecuencias, para terminar justificando la mentira, el engaño, la prevaricación...o a quien esgrime hoy a su vez de forma desafiante a Montesquieu ,en lugar de humanamente a Terencio, a falta de quinta enmienda.