Nació plebiscitada

Aquesta anècdota em duu a pensar en les consideracions sobre què és una nació, i sobre com s’articulen les societats amb caràcter nacional. La coneguda frase de Renan («la nació és un plebiscit diari») pot constituir un bon punt de partida. Sobretot perquè ens allunya dels essencialismes, tan típicament castellans.

Hi ha un acord, en el plebiscit diari, sobre què és la nació espanyola. Ben clarament: no hi és. Perquè, per ser-hi, la majoria dels catalans i la majoria dels bascos (les dues comunitats nacionals sense estat amb més volum dins el Regne d’Espanya) haurien d’acceptar la seua espanyolitat. I això no ocorre. O, almanco, a les eleccions i a les estadístiques no sembla reflectir-s’hi. Existeix un model d’Espanya diferent, en què la nació espanyola no fos senzillament la nació castellana ampliada, que pogués ser acceptable per a catalans i bascos? Ho dubt. Perquè és totalment inviable sense que a la nació majoritària –la castellana– existeixi una neteja total d’essencialisme, i s’accepti la pluralitat i el respecte a la diversitat. Dit d’una altra manera: l’única nació espanyola viable possible passaria, per exemple, perquè l’Estat no tengués una única llengua oficial, sinó tres o quatre (o més, segons qui hagi d’entrar en el plebiscit). L’oficialitat única del castellà a l’Estat desmenteix, ella tota soleta, la nació plebiscitada.

El problema, enfront de la nació espanyola no acceptada per diverses comunitats nacionals sense estat, s’allarga perquè tampoc no hi ha un consens general, ni a Catalunya ni a Euskadi, sobre com ha de ser la futura nació. Tant a un lloc com a l’altre, ens trobam comunitats amb sentiments nacionals diferenciats: a cada lloc, grosso modo, hi ha devers la meitat dels ciutadans que se senten només catalans o bascos i una altra meitat que se senten espanyols. Des de la part espanyola, sempre s’argumenta que no es pot crear un nou estat amb el cinquanta per cent de la població en contra. Però l’argument es pot revertir facilíssimament: no pots formar part d’un estat amb el cinquanta per cent de la població que no ho vulgui. Per què el cinquanta per cent d’unionistes s’ha d’imposar al cinquanta per cent que volen la independència?

En la situació actual, tothom ha de mirar d’acumular forces i energia. La nació espanyola no està legitimada, de moment, per cap tipus de consens general. Ho està als territoris de parla castellana, però fora d’aquests indrets no ho està de cap de les maneres. La nació catalana, des del meu punt de vista, va legitimar el seu dret a constituir-se com a nació independent el Primer d’Octubre de 2017, però no hi va haver la capacitat efectiva d’imposar la voluntat popular expressada en el referèndum.

Per tant, tampoc no s’ha consolidat. I, al País Basc, encara s’han de desfer de la rèmora de la violència per poder avançar cap a la consolidació nacional plena. Els partidaris de l’Espanya construïda sobre les conquestes de Castella haurien de treballar per convèncer la resta d’«espanyols» de la bondat del seu projecte. Difícilment, emperò, ens podran convèncer a base d’imposicions per part de les majories (tenint en compte que la seua nació, dins el regne hispànic, és la majoritària, de molt). Perquè la legitimació d’Espanya com a nació passaria pel consens a favor de bascos i catalans. I aquest consens, ara com ara, no existeix. Si existís, la premsa madrilenya no tendria cap problema en el fet que l’educació, a Euskadi, funcionàs en euskera. O que l’ensenyament, als Països Catalans, es fes íntegrament en català. Estaria fora de tot qüestionament: fins i tot a Vox s’acceptaria com la cosa més normal del món.

Nosaltres també hem de fer els deures. En dir nosaltres vull dir els que ens saludam dient bon dia, allà on ens responen bon dia. Per dir-ho a la manera de Pla. Perquè tenim un percentatge important de conciutadans (no sabem quants perquè no podem exercir el dret d’autodeterminació) que pensen que el model actual d’Estat ja va bé. Encara que trepitgi un munt de drets que tots hauríem de compartir, per damunt de qui hi estigui d’acord i qui no. Els drets són drets, i no dependen de majories ni de minories.