El mes d'abril va acabar amb dos concerts del cantant Bruce Springsteen a l'Estadi Olímpic Lluís Companys, a Barcelona. La posada en escena, com sol ocórrer amb el Boss, ha estat d'allò més ajustada al sentiment majoritari de la societat catalana: banderes dels Estats Units i de Catalunya, salutació en català («Bona nit, Barcelona! Bona nit, Catalunya!») acompanyada d'un «us estimem». Springsteen sap on és, i no hi fa errors. Constitueix un exemple magnífic, posem per cas, per a qualsevol d'aquests ministres que es passegen per les nostres contrades i no tenen ni tan sols la deferència de saludar-nos en català. El Boss ho fa amb alegria i consideració, sense cap tipus d'emperò ni de problema.
El cantant de Nova Jersey ha viatjat a Barcelona acompanyat d'alguns personatges estel·lars. Del món de la faràndula, en destacaríem Tom Hanks (qui, per cert, va portar Springsteen a Eivissa, allà pels norantes) i Kate Capshaw, qui, a més d'actriu, és la dona del director Steven Spilberg. A la parella Spilberg-Capshaw hi hem d'afegir la no menys coneguda formada per Barack H. Obama i Michelle Obama. Tota aquesta colla s'han passejat per diversos llocs de Barcelona, en una visita que Obama va deixar molt clar que volia que fos estrictament privada. Això va servir d'excusa per no tenir temps ni per fer un cafè amb el president de la Generalitat, Pere Aragonès, que es delia per fer-lo.
Però en Barack, na Michelle, n'Steven i na Kate han fet una visita que segurament els haurà servit per tenir un coneixement de primera mà de molts aspectes de la realitat catalana: em referesc, no cal dir-ho, a la seua visita a Montserrat. Hi han anat, per veure la curiosa Mare de Déu negra, com ha dit algú d'ells, i per parlar una estona amb l'abat Manel Gasch i el prior Bernat Juliol. Hi han anat perquè tenen interès que algú els expliqui de primera mà en què consisteix això de Catalunya, i què troben que hi passa realment. Hi han anat, potser, perquè diversos informes de la defensa dels Estats Units d'Amèrica, en explicar el conflicte Catalunya-Espanya posen Montserrat en un punt destacat, com a actor de primer ordre. Un d'aquests informes, de principis dels anys norantes, es referia a Montserrat com a centre destacat de la «guerrilla cultural» a favor de la cultura catalana i del catalanisme en general.
Segur que a Barack H. Obama no se li escapa el que va dir, després d'una visita a Barcelona, ja fa prop de dues dècades, el seu antecessor i company de partit Bill Clinton. La frase va quedar gravada per a la posteritat. Va dir, textualment, que «el futur serà català o serà talibà». Dit d'una altra manera: que la identitat s'expressarà a través de la civilitat oberta, de l'expressió democràtica, de la lliure participació dels ciutadans en aquest plebiscit diari que és la nació (Renan dixit), o ho farà a través del fonamentalisme, del fanatisme (religiós o no), de l'essencialisme, de la conculcació dels drets democràtics. Català o talibà. La llàstima és que, a hores d'ara, no sabem de quin costat es decantarà la Unió Europea. Sí que coneixem, emperò, les preferències de Bill Clinton o de Barack Obama.
Tenc plena confiança en les explicacions que l'abat i el prior hagin donat als il·lustres visitants sobre Catalunya, la cultura catalana o la llengua que ens és pròpia. Segur que ho han fet amb seguretat i amb solvència. No debades s'encimbellen sobre les espatlles de grans personalitats que marquen la història del monestir benedictí. Les seues explicacions es fonamenten en tot el que han aportat persones com l'abat Areli M. Escarré, o l'abat Josep Maria Soler (qui va entrar Montserrat al segle XXI), o en la tasca d'historiadors eminents com Hilari Raguer o l'enyorat amic, l'estudiós per excel·lència, l'erudit incansable Josep Massot i Muntaner. Barack, Michelle, Steven i Kate no podien trobar millors informadors sobre què és aquesta nació que compartim, aquesta cultura que malda per surar, aquesta llengua que avança entre perills, per dir-ho com el poeta Joan Maragall.
Pens que la tasca informativa dels montserratins resulta del tot imprescindible. Si algun dia Catalunya ha de ser alguna cosa més que una comunitat autònoma de règim comú dins el Regne d'Espanya, haurà de comptar amb la complicitat i el suport d'Amèrica, amb el de les principals potències europees, amb el d'altres nacions destacades d'arreu del planeta. Els governs haurien de fer aquesta feina (el de les Balears també, per cert).
I tot passa per la visibilitat. Per això, l'abat i el prior es varen atrevir a suggerir-li a Steven Spilberg que pensàs en la possibilitat de situar algun dels seus films d'abast planetari a la muntanya màgica dels catalans. A veure si cola.
3 comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Periódico de Ibiza y Formentera
Se desempolva, una y otra vez aquí,el discurso de Renan para apelar al metafórico "plebiscito diario",olvidando mencionar que aquellas palabras buscaban anteponer la noción de nación cívica, heredera de la tradición liberal francesa a, precisamente, el concepto de nación étnica,más propia de los ideales alemanes de aquella época, basados en lengua/cultura, lo cual, visto lo visto, parece una incongruencia viniendo del @sr Bernat...Parece además que el tema de la libertad de expresión preocupaba, de forma arbitraria, en otras entradas,y aunque hubiera bastado alguna cita de Mill o de Milton que centrara el diálogo, para ello se tendría que haber partido, como el propio Mill, de la idea del hombre como un ser capaz de superarse a si mismo aprendiendo de sus propios errores, lo cual cada vez parece menos evidente, sin necesidad de entrar en mayores profundizaciones sobre las palabras de Clinton "las diferencias son lo único que cuenta en el modelo talibán".
Conmovedor
Després la realitat és que es parla menys català que mai a peu de carrer a Barcelona. No sé perquè segueixen prescindint dels teus serveis en aquest diari. Quan la teva única comesa aquí és viure de generar odi.