Des que fa uns anys vaig llegir el cas d’un enginyer informàtic català que havia decidit muntar una empresa i l’havia situada a Tallin (capital d’Estònia) en comptes de fer-ho per aquí baix, per qüestions de burocràcia, m’he anat fixant en el tractament de la qüestió en aquella república bàltica. L’informàtic del Principat deia que muntar una empresa a Estònia li havia costat omplir dos papers i vint-i-quatre hores d’espera. En un dia havia fet tota la burocràcia necessària. Quant de temps hauria hagut d’esperar, a la nostra part del món, per tenir l’ok i poder tirar endavant?
Estònia és un país que ha avançat moltíssim en la implementació digital i en la reducció de la burocràcia. Avui, en aquell lloc de la Bàltica, es pot votar a les eleccions, còmodament, a través de l’ordinador, des de casa. I pràcticament no s’ha de traslladar cap ciutadà a cap oficina pública per fer-hi cap tràmit. El major artífex d’aquesta transformació va ser el president Toomas Hendrik Ilves, al capdavant de la república entre els anys 2006 i 2016. Venint d’una tradició brutalment burocratista, com era la soviètica, no ens ha de sorprendre que Estònia hagi estat capdavantera en el camp de la desburocratització. I de la digitalització.
Durant la dècada prodigiosa, el govern Ilves va establir el principi de «només una vegada», que implica que cap organisme públic no pot demanar a cap ciutadà cap document que tengui aquest mateix organisme... o qualsevol altre organisme públic. Dit d’una altra manera, ningú pot demanar a cap ciutadà ni un títol de propietat (el té el cadastre), ni un document que acrediti el lloc de residència (el tenen a l’ajuntament), ni un títol universitari (consta als arxius de la universitat), ni un certificat de la declaració de renda (el tenen a Hisenda), ni un contracte de treball (queda registrat a l’agència d’ocupació), ni certíficat de matrícula si hom és estudiant (el tenen al centre on està matriculat), ni... afegiu-hi tot el que volgueu. I pensau, per exemple, durant aquest últim any, quants documents heu hagut de presentar que, si fóssiu ciutadans d’Estònia, ningú no us hauria pogut demanar. A la pràctica, amb el sistema implantat fa devers una dècada, cap organisme oficial d’Estònia no pot demanar al ciutadà cap tipus de document (puix que tots consten en un lloc o en un altre, i, per tant, es carregarien el principi de «només una vegada»).
Toomas Hendrik Ilves, per als qui pensin en Ayuso o similars, no era un president de dretes, sinó que va militar sempre al Partit Socialdemòcrata. L’any 2016 va acabar els seus mandats, i avui exerceix com a ambaixador d’Estònia als Estats Units d’Amèrica. El va substituir la primera president que ha tengut la república bàltica, Kersti Kaljulaid, que tenia una característica que comparteix amb l’actual president, Alars Karis (i que farien impossible la presidència a la majoria de països de la Unió Europea): és independent, no milita a cap partit polític. Quants presidents o primers ministres hi ha, actualment, a Europa, que no militin a cap formació política?
Quan aneu a pujar a la barca i us diguin que mostreu el certificat de resident (que ja el teniu caducat), quan aneu a l’ajuntament i us demanin el document que demostri que sou propietari de ca vostra, quan demaneu una subvenció i us demanin la vostra declaració de renda, quan faceu qualsevol tràmit i us demanin un document d’una altra administració (o de la mateixa a la qual feis el tràmit, cosa que encara té més delicte!), pensau en Estònia. Quan volgueu construir una casa, o fer-hi una reforma, i hagueu d’esperar anys a obtenir el permís, quan volgueu muntar una empresa i us acribillin a documents sol·licitats, quan demaneu trasllat d’un lloc a un altre -si sou funcionari- i hàgiu de mostrar papers que són de les administracions, quan us abelleixi tenir una tarja de jubilat i us demanin documents públics, quan... pensau en Estònia. Allà no tendríeu cap dels maldecaps que teniu aquí per culpa de la burocràcia, perquè tots els maldecaps els tendria el govern, els tendria l’administració, i vosaltres no hi hauríeu de gastar ni un segon, en qüestions de paperassa.
Aquí, entre nosaltres, la lluita contra la burocràcia és una de les revolucions pendents. Els professionals de l’Educació es queixen, i amb tota la raó, que dediquen més temps a fer paperassa que no a preparar les classes. Els arquitectes dediquen més temps a fer gestions administratives que no a fer plànols. Els enginyers fan més paperassa que enginys. I, així, afegim-hi tot el que es vulgui, en tots els ordres de la vida. Qui serà que s’atreveixi a implantar el principi de «només una vegada» per deslliurar els ciutadans del jou burocràtic?
1 comentario
Para comentar es necesario estar registrado en Periódico de Ibiza y Formentera
Artículo 28.2 de la Ley del Procedimiento Administrativo Común de las Administraciones Públicas (Ley 39/2015, de 1 de octubre): 2. Los interesados tienen derecho a no aportar documentos que ya se encuentren en poder de la Administración actuante o hayan sido elaborados por cualquier otra Administración.