El presidente del Parlament balear, Gabriel Le Senne. | Isaac Buj

Aquests darrers dies tenc la impressió que el pacte constitucional del 1978 està definitivament trencat. I no l’ha trencat ningú dels que són acusats d’atacar la Constitució, o de no acatar-la, sinó que l’han trencada alguns dels que més emfàticament i ferventment es reclamen com a constitucionalistes. Que una de les dues parts pugui trencar tan fàcilment el pacte demostra fins a quin punt va estar mal feta la tan lloadíssima Transició a la democràcia duta a terme al Regne d’Espanya. El cas espanyol ens ve a demostrar, bàsicament, que no es pot passar d’una dictadura a una democràcia i constituir un estat autènticament democràtic sense esporgar el que quedi de l’esmentada dictadura. Observem, endemés, que Espanya és l’únic estat de l’Europa occidental que ha passat d’una dictadura a una democràcia (si més no formal) sense fer net del vell règim.

Escric tot això encara mogut per la irritació que em produeix, i que no em reca gens ni mica de reconèixer, que el Parlament de les Illes Balears, la casa de la nostra democràcia, el dipositari de la nostra sobirania popular, estigui presidit per un individu de Vox, de l’extrema dreta anticonstitucional espanyola. Que algú que voldria que les Illes Balears no fossin autònomes, que algú que no pensa que la representació de la nostra sobirania popular és el Parlament, que algú que no ha publicat una línia en català (tot i que Déu no li’n daria glòria, per dir-ho a la manera dels clàssics, perquè el que sol dir no té rei ni roc ni en la llengua seua ni en cap altra), que algú amb aquestes característiques presideixi el Parlament constitueix un insult a tots els ciutadans de les Illes Balears. Però bé, en Gabriel Le Senne no n’és el responsable directe. El responsable directe és el PP, amb la senyora Prohens, futura presidenta de la Comunitat autònoma de les Balears al capdavant. També en tenen part de responsabilitat la resta de partits polítics, que no varen fer cap gest per impedir que Le Senne presideixi la nostra principal institució d’autogovern (o la que hauria de ser-ho). Haurien bastat unes poques abstencions perquè hi hagués a la presidència del Parlament algú del PP, que suposadament parlaria català i que suposadament seria, si més no, autonomista.

Observem, ara que ja hi ha pactes, així mateix, que el PP i Vox s’han entès molt bé a l’ «Espanya no assimilada» (terminologia espanyola del segle XIX, perfectament vigent), ço és, al País Valencià i a les Illes Balears, i que, en canvi, es fan els ronsos a bona part de l’ «Espanya autèntica» (més terminologia del XIX, en què, naturalment, «autèntica» vol dir «castellana»). A les Castelles poden intentar donar imatge de moderació (excepte a Castella-Lleó) i, en canvi, a les Illes Balears i al País Valencià posen tota la carn a la graella. Perquè a les Castelles no han de gestionar cap tipus de pluralitat, si més no segons ells, i, en canvi, a casa nostra ja han deixat clar que, entre els seus objectius primordials hi ha els d’anar contra la llengua i la cultura del país.

I és justament per això que dic, afirm i em reafirm en el fet que de facto, el PP i Vox estan actuant, als nostres països (excepció feta de Sant Josep de sa Talaia i de l’ajuntament de Palma), com a partits contra la Constitució i contra l’Estatut d’Autonomia. Dit d’una altra manera: són partits contra la Constitució perquè són partits contra l’Estatut. En el pacte constitucional, les esquerres espanyoles varen renunciar al dret d’autodeterminació i fins i tot a l’Estat federal (defensada, l’una cosa o l’altra, o les dues, per totes les formacions polítiques d’oposició al franquisme) i les dretes varen renunciar a l’Espanya unitària. Entre uns i altres es varen inventar l’Estat de les Autonomies. El primer trencament del pacte constitucional va venir del Tribunal que porta el mateix cognom, en carregar-se la reforma de l’Estatut de Catalunya duta a terme durant el govern de Pasqual Maragall. A partir d’aquí, tot ha estat un campi qui pugui. I han lesionat més el pacte des de la part espanyola que no des de la resta. I ho han fet més des de la dreta que no des de les diferents esquerres. Qualsevol observador una mica imparcial que s’ho miri no en tendrà cap dubte.

Del pacte constitucional en surt l’oficialitat del català, a les Illes Balears i, amb el nom de ‘valencià’, al País Valencià, que ara el pacte PP-Vox discuteix sense embuts. Del pacte constitucional en surt l’Estatut d’autonomia, i d’aquest les competències en Educació i Sanitat (que ara també discuteixen aquests suposats «constitucionalistes»). Del pacte constitucional en surt la Llei de Normalització Lingüística, que vuit diputats de cinquanta-nou són capaços d’arrossegar-ne vint-i-sis més per carregar-se-la. Del pacte constitucional en surt que el català sigui una llengua vehicular normal a l’Educació a les Illes Balears, fet que ara també volen arrasar els esmentats «constitucionalistes».

Jo no sé si a les Castelles, el PP és constitucionalista o no. A les Balears, clarament, no. Al País Valencià, tampoc. Per què es distingeixen tant, encara, l’ «Espanya real» i l’ «Espanya no assimilada»?