Giorgia Meloni. | JOHANNA GERON - Reuters

Com els amables lectors hauran pogut comprovar setmana rere setmana, no em reca qualificar alguna formació política com a d’extrema dreta, o d’extrema Espanya, però, en canvi, em guard prou d’utilitzar el terme «feixista» per referir-m’hi. Pens que no s’ha de banalitzar el feixisme i, per tant, tampoc no s’ha de fer servir alegrement el terme «feixista», especialment quan resulta equívoc. Que l’extrema dreta, tant al Regne d’Espanya com arreu d’Europa té algunes característiques del feixisme resulta del tot inqüestionable. Però algunes característiques no implica el gruix de la doctrina. Dit això, mirarem de destriar una mica, en la mesura en què sigui possible en un espai tan reduït, el gra de la palla.

El feixisme és un moviment que neix a Europa entre les dues guerres mundials del segle XX, que pretén un estat totalitari, al marge de l’estat liberal, que rebutja la democràcia parlamentària i que advoca per la submissió de l’individu a l’Estat. L’Estat passa, com a raó, per damunt de tot, inclosos els drets humans. Segons classificacions, el feixisme seria el règim propi de la Itàlia de Mussolini, però també del nacionalsocialisme alemany de Hitler o del nacionalcatolicisme del general Franco. Alguns teòrics, limiten el concepte, estrictament, al règim feixista d’Itàlia. Ara bé, comparteix, certament, la majoria de les seues característiques amb els altres dos règims esmentats: el nacionalsocialisme alemany i el nacionalcatolicisme (anomenat també feixisme catòlic) espanyol.

Certament, avui, al conjunt de la Unió Europea (i fora dels seus límits) resulten molt reduïts els grups polítics que advoquen per un sistema feixista. La primera ministra italiana Giorgia Meloni, per exemple, no ha dit res de canviar el sistema econòmic. En el feixisme, l’Estat és l’empresa general (de manera que s’ha parlat de capitalisme d’estat), i, en el cas espanyol, es va caracteritzar, en una primera etapa, per la més absoluta autarquia. Per a Meloni el sistema capitalista, considerat decadent pel feixisme, és del tot acceptable, i no se’l qüestiona. Tampoc no el qüestionen partits com Vox o com Fidesz, a Hongria.

Així mateix, cap d’aquests líders suposadament feixistes no qüestionen el sistema parlamentari. Tots s’hi senten ben còmodes i ningú no ha parlat específicament de carregar-se els parlaments ni d’evitar que els dirigents dels respectius països siguin escollits de manera democràtica. Per al feixisme, la democràcia constitueix un sistema decadent, que ha de ser eliminat, si cal per la força. Per això Primo de Rivera, per exemple, apel·lava a la «dialéctica de los puños y las pistolas». Ara cap líder europeu, per molt d’extrema dreta que siga, no apel·la a aquest tipus de «dialèctica».

Estrictament, per tant, ni Giorgia Meloni, ni Matteo Salvini -líder de la Lega Nord, també de vegades qualificada com a «feixista»-, ni Viktor Órban, ni el líder de Pàtria i Família, a Polònia, no poden ser considerats, estrictament, com a feixistes. Hem d’anar per una altra banda per fer-ne una classificació mínimament rigorosa i adequada als fets. Podem parlar, per exemple, de neoautoritarisme. O fins i tot de «democràcia il·liberal», terme que utilitza habitualment el primer ministre hongarès Viktor Órban. Però no podem qualificar els seus postulats, estrictament, com a feixistes.

Tampoc no els podem aplicar, segons aquest punt de vista, al partit espanyol Vox. Vox no seria, idò, un partit feixista. La colla de marquesets i alts funcionaris de l’Estat que integren aquesta formació política accepten una majoria dels trets de les democràcies parlamentàries. I, per tant, els podem qualificar de dreta dura, d’extrema dreta o de dreta autoritària, fins i tot, però resulta inexacte etiquetar-los com a «feixistes».

Sí que hi ha un tret, emperò, que la majoria de formacions polítiques de l’extremisme de dretes europeu comparteixen amb el feixisme: un profund nacionalisme, volgudament excloent. La no acceptació de l’Estat autonòmic, la no acceptació de la pluralitat de llengües oficials, la no acceptació de la diversitat cultural, l’espanyolisme de xaranga i pandereta, sí que constitueix una de les característiques (no menor, per cert) del feixisme històric, a Espanya. Com ho és el catolicisme cosmètic, tan poc cristià, heretat del nacionalcatolicisme.