En temps de confusió com els que vivim, es tendeix a fer olles barrejades d’elements que no guarden gaire relació entre ells i que deixen tot el marge a la contradicció màxima. Bona part d’aquestes contradiccions s’articulen al voltant d’un mal ús de les terminologies que s’hi apliquen. Així, per exemple, hom pot parlar de polítiques progressistes o de polítiques conservadores sense engaltar-ne ni mitja, picant en ferro fred de la manera més carnavalesca.
Parlem de polítiques progressistes. És ben clar que podem considerar com a política progressista aquella que va encaminada «al progrés», és a dir, a l’avanç de la Humanitat. Per exemple, hom pot considerar una política progressista aquella que tendeixi a la igualtat d’oportunitats entre els ciutadans. Però haurà d’anar molt alerta a no confondre igualtat amb igualitarisme. Una política igualitarista serà, bàsicament, una política totalitària, i, per tant, mai no la podrem considerar progressita. Recordem, apel·lant a la Història, que tant el feixisme com el comunisme, durant el segle passat, varen intentar implementar polítiques tendents a l’igualitarisme. Que, de cap de les maneres, no podem etiquetar com a progressista.
En aquest sentit, una política tendent a mantenir la diversitat lingüística i cultural, posem per cas, serà una política progressista, mentre que no podrem considerar mai com a progressista el jacobinisme (encara que els jacobins, amb la seua demagògia habitual, se’n reclamin). Algú que aspira a fer que l’Estat acabi moldejant els trets lingüístics i culturals dels seus ciutadans no pot ser considerat com a progressista. Algú que pensi que els poders públics han de garantir el manteniment d’aquesta pluralitat, sí.
De la mateixa manera, en el camp conservador, hom tendeix a considerar que algú que vol preservar el medi natural a tota costa no és conservador. Històricament, la cosa ha anat exactament a l’inrevés: al segle XIX els progressistes eren partidaris d’aconseguir que les riqueses de la Terra fossin explotades al màxim, per tal de treure’n tant de profit com es pogués per a la Humanitat (homocentrisme i desenvolupisme són marca de la casa del progressisme dinovesc). Avui dia, emperò, hi ha polítics que es reclamen conservadors i que, en canvi, neguen el canvi climàtic, pensen que el desenvolupament ha de continuar desbocat o són poc partidaris de preservar l’entorn. Els conservadors, en bona lògica, haurien de ser profundament ecologistes. Però això, per les distorsions que comentàvem al principi, generalment no passa. (Particularment he de dir que només he trobat conservadors profundament ecologistes entre els polítiques de les dretes nòrdiques, de Suècia, de Finlàndia o de Dinamarca, però enlloc més).
Es pot ser conservador i estar en contra del manteniment de la diversitat lingüística? Es pot ser conservador i votar, posem per cas i per allunyar el focus d’aquí mateix, en contra de l’oficialitat de l’asturià a la comunitat autònoma d’Astúries? Però si haurien de ser els conservadors els que reclamassin l’oficialitat de l’asturià! Si haurien de ser els conservadors de Lleó els que reclamassin l’oficialitat del gallec al Bierço o de l’asturlleonès a Zamora i a Lleó! Si haurien de ser els conservadors els que reclamassin l’oficialitat de l’amazic a Melilla o del dariyya a Ceuta! Què fan els conservadors d’Extremadura, que deixen que continuï la ficció de monolingüisme extremeny? I els conservadors de l’Aragó, que permeten que l’única llengua oficial d’aquell antic regne sigui la de la vesina Castella! Per alguna raó que se m’escapa, avui dia, a la nostra part del món, només defensen la pluralitat lingüística i cultural els progressistes. Que són els que, durant el liberalisme del XIX, més en contra hi estaven.
Potser els termes ja no ens serveixen. Avui és molt confús que fa conservador o què fa progressista. Com resulta també molt confusa la qualificació dicotòmica de l’àmbit polític segons on s’asseien els membres de l’Assemblea Nacional francesa al voltant de la seua Revolució. Perquè qualificar com una política de dretes o d’esquerres determinades pràctiques ja no ens serveixen, en absolut, per explicar el que realment està passant en la nostra vida pública.
3 comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Periódico de Ibiza y Formentera
Gràcies, Joan Miró i Font, i Naïf, per les vostres observacions, que, en qualsevol cas, enriqueixen molt i molt el meu modest article. Ben cordialment.
La revolución devora a sus vástagos (girondinos o jacobinos) decía Danton, decapitado por el a su vez descabezado Robespierre...como también lo hace la contrarrevolución...o como decía aquel tradicionalista ("Paz en la guerra" /Unamuno 1897),que posiblemente consideraba al capitalismo igual de sospechoso que el liberalismo clásico,"Me rio yo de los liberales de ahora..." aplicable también hoy a los nuevos falsos revolucionarios, más parecidos a clientes estafados...La actual polarización, con sus vacías consignas ideológicas,sólo sirve a los intereses de unos pocos, que sirven a su vez a otros, para alejarnos engañosamente del nuevo paradigma,que como usted bien dice sr Bernat ,merece un nuevo léxico. "...Nuestra utopía es que la política, aunque provechosa para el país, llegue a ser aburrida, y las vidas privadas, entretenidas, ojalá!" dice con acierto Arturo Fontaine... Olvidemos el primordialismo, la etnicidad politizada, los mapas de Jorge Torres Villegas o las promesas de "fisión nuclear", tan en boga en los 70, y abracemos una realidad cultural común basada en el mutuo respeto y en la diversidad cultural, nuestro "hecho diferencial",priorizando nuestra casa común = el medio ambiente, pero lejos del engañoso paternalismo estatal.
Ha calgut crear es terme “conservacionista” per a diferenciar-lo de “conservador”. Un conservador, si més no actualment, aspira a destruir es patrimoni material o immaterial que faci falta per a per a poder conservar o augmentar privilegis, mentre que un conservacionista no li queda més remei que aspirar a destruir privilegis per a poder conservar es patrimoni. Una cosa semblant passa entre es térmens “liberal” i “llibertari”