Negociació de govern: qui o què?

Els mitjans de comunicació, de manera molt generalitzada, posen l’accent en qui serà el futur president del govern espanyol -serà Sánchez, serà Feijóo?-, i sobre qui podrà donar suport a cada candidat -què farà, posem per cas, JxCAT, o, encara més directe, què farà Puigdemont?-. Però no es parla pràcticament gens de la qüestió fonamental: què es negociarà perquè un o l’altre siguin presidents. Se centra de manera escandalosa la qüestió en les persones i en els partits i no es discuteix en absolut sobre projectes diferenciats, sobre objectius polítics, sobre el que al cap i a la fi pot resultar interessant de conèixer per als ciutadans interessats en la cosa pública.

Del què se n’han dit poques coses. S’ha posat una mica l’accent en la qüestió de la llengua, però s’ha fet, des del meu punt de vista, de manera desenfocada. S’ha parlat, en aquestes setmanes passades, sobre la possibilitat que el català sigui utilitzat en peu d’igualtat amb el castellà al Congrés dels diputats i al Senat. De fet, no hi ha res al reglament de cap de les dues cambres que ho impedeixi. Els presidents, per impedir-ho, sempre han apel·lat al reglament, però, quan s’ha gratat una mica, quan s’ha investigat mínimament la qüestió, s’ha descobert que no hi ha res a modificar, res a canviar, res a negociar, en relació al reglament de les respectives cambres. Perquè, amb l’autorització de la mesa, avui, sense haver de negociar res, el català ja es podria fer servir normalment, sense cap problema. L’única qüestió que s’hauria de resoldre és merament tècnica: caldria posar traducció simultània per als totxos que no entenguin una llengua romànica pròxima a la seua. Res més. Per tant, és pràcticament impossible que JxCAT, ERC o el PNB donin suport a una investidura amb una contrapartida tan magra. Se suposa que el govern de l’Estat val molt més.

Després de la dècada autodeterminacionista a Catalunya, tampoc no es pot esperar que JxCAT i ERC donin suport a algú perquè els traspassi els trens de rodalies o perquè els asseguri que deixaran de tocar el que no sona amb la qüestió de la llengua a les escoles. O que ho cediran a canvi d’una amnistia per a tots encausats (injustament, des de la seua percepció) en processos diversos per mor de la celebració del referèndum del Primer d’Octubre. Això, entre amics, s’hauria de donar per fet que qui vulgui governar Espanya ho hauria de decidir sense haver-hi necessitat de cap tipus de negociació.

Evidentment, amb tot el que ha passat durant aquests darrers anys, ningú pot vendre els seus vots a un preu tan baix. Però sembla que a la part espanyola tampoc no estan disposats a cedir gaire més. I que les quatre micarates que he apuntat més amunt ja els semblen un preu excessivament elevat.

Abans de veure què passa en els pròxims dies, sigui com sigui, i des de la perspectiva del què i no del qui, em permet de suggerir dues possibilitats que només he vist apuntades molt de resquitllada i, encara, en poquíssims mitjans. La primera és ben elemental: per què els nacionalistes catalans i bascos han de reduir les seues possibilitats a un sol candidat? Si l’altre acceptàs el preu que ells considerin adient per a la investidura, bé que podrien bescanviar-lo per la presidència del govern espanyol, o no?

I la segona, per descomptat, fa referència al correcte enquadrament del què. Què és més important, per exemple: que el català es pugui usar normalment al Congrés i al Senat o que a tots els jutjats dels Països Catalans, posem per cas, s’estableixi un mínim del cinquanta per cent de sentències en llengua catalana? És més important optar per un ús més o manco simbòlic de la llengua, o assegurar que qualsevol jutge que exerceixi entre Portbou i Torrevella o entre Fraga i Maó hagi de comptar amb un certificat C2 de català i, a més, estigui obligat a usar-lo?

De focalitzar bé allò que es vol negociar, al cap i a la fi, en sol dependre l’èxit final de la negociació. Que, hi insistesc, hauria de versar sobretot sobre el què. El qui seria el que acceptàs el què.