Educar els fills al paradís del luxe

Eivissa és, en la seua versió anglesa global Ibiza, una marca globalitzada. A la nostra illa s’hi aboca un determinat tipus de turisme. La principal activitat econòmica -gairebé única- és el turisme. La gent ve a passar-ho bé i té tant la imatge feta que fins i tot els visitants -alguns visitants, si més no- necessiten engatar-se dins l’avió per tal d’arribar a l’illa col·locats. La cosa resulta greu fins al punt que una companyia -Ryanair- ha decidit no vendre alcohol a bord. Veurem si d’altres s’afegeixen a la decisió de la companyia irlandesa. Sense ser-ne potser massa conscients, a més de fer-se un favor a ells ens en farien un a nosaltres en conjunt.

Eivissa ha esdevingut, així mateix, un lloc d’exhibicionisme de ricatxos. Iots de luxe, embarcacions amb helicòpter a bord, personatgets d’aquests que surten a totes les revistes de perruqueria passejant el tipus per les platges i els restaurants i bars de moda imprimeixen un ambient amb missatge. I no precisament gaire coincident amb això que en deim valors europeus. Ni amb els valors cristians. Ni amb els valors progressistes, ni amb els conservadors. Ni tan sols amb la transmutació de tots els valors que preconitzava el filòsof Friedrich Nietzsche.

Si no hi feim entrar, ni que siga amb calçador, mesures correctores, els nostres infants i adolescents arribaran a la conclusió que divertir-se és la cosa més important del món, que cal ser feliç a tota costa i a costa de tothom, que s’ha de ser ric per divertir-se i per ser feliç, molt ric millor; que s’ha de fomentar l’individualisme, que els altres importen poc (especialment si són pobres), que la cultura tampoc no té cap importància (la majoria dels exhibicionistes no saben fer una o amb un got), que tot està permès (aquí et pots engatar, drogar-te, ser maleducat, conduir sense carnet, carregar-te algú conduint borratxo i arronsar-te d’espatlles com si no hagués passat res), que et pots mirar un indígena com qui es mira un mico a la selva, i tot l’etcètera que hom hi vulgui afegir.

Per abusar d’una illa, d’una societat, com s’està abusant de l’eivissenca, el primer que s’ha d’aconseguir és eliminar el sentit de comunitat. Si no hi ha vincles, si no hi ha comunitat, si s’ha carregat qualsevol intent d’aglutinació amb el paraigües de la classe social, si abans s’ha capolat qualsevol organització de caire religiós, tot lligam humà adoleix de sentit. I cadascú mira per ell, treballa per ell i pensa en ell. O en ella, per descomptat. Sense importar-li res el que li passi a la gent que té a la vora. Si hom aconsegueix que una societat sigui talment regida per l’individualisme, podrà atacar-la sense gaires dificultats, i treure’n tot el profit possible, fins a expremer-la com una taronja per a l’esmorzar.

Educar els fills en l’individualisme és catastròfic. Ho és perquè viuran en societat o en compartiments estancs. Si l’opció són els compartiments estancs, es trobaran completament a la intempèrie. Si tenen sort, podran comptar amb les coses que falsament creuran que els fan feliços. Fins que sentin un buit immens i no sàpiguen com poden omplir-lo. Les pastilles són una bona manera de dissimular el que està passant, com ja apuntava Aldous Huxley a la coneguda distopia Un món feliç. Si no tenen sort, cauran en la marginalitat o se’ls emportarà una sobredosi. O les dues coses. Tot depèn, al cap i a la fi, de la velocitat amb la que s’intenti llimar el limitat estat del benestar que hem aconseguit. Que, siga com siga, és el millor que hem tengut en tota la Història.

Educar els fills en l’individualisme és catastròfic. Perquè mai no podran assaciar tota la voracitat material que necessitaran, perquè mai no en tendran prou per satisfer els seus capricis, perquè per molt que ho intentin pocs tendran el iot amb heliport i els vint mil dòlars per pagar-se una suit de luxe cada cap de setmana, perquè en l’exhibicionisme ambient sempre algun saudita els passarà la mà per la cara i perquè, transcorregut el camí, miraran endarrere i pensaran, angoixats, què han fet de la seua vida.

La primera gran pregunta que en podríem fer a principi de curs és, idò, com ens ho feim per revertir l’individualisme a què dirigeix, inexorablement, el paradís del luxe?