Mantenir el català

Una de les lliçons que va deixar-nos na Carme Junyent és que el futur del català depèn, fonamentalment, de nosaltres, els catalanoparlants. També, òbviament, necessitam la solidaritat d’aquells que, vivint entre nosaltres, no tenen el català com a primera llengua. O que encara no coneixen la llengua catalana. De la seua actitud depèn també el futur de la nostra comunitat lingüística. Però depèn, sobretot, dels que ja parlam català.

I què podem fer els catalanoparlants per al futur de la nostra llengua? El primer que podem fer, evidentment, és transmetre-la. Una llengua s’esberla quan es perd la transmissió intergeneracional, o quan aquesta transmissió no funciona com una seda. A les comunitats lingüístiques que tenen un futur més o manco assegurat, tots els parlants transmeten la llengua als fills. No hi ha lapsus de transmissió generacional ni dubtes sobre si han de transmetre la llengua o no. En el nostre cas, la transmissió de pares a fills o és completa ni segura. Hi ha parelles formades per una persona catalanoparlant i una altra castellanoparlant, per exemple, que opten per parlar castellà als fills. En situacions més extremes, fins i tot hi ha parelles de catalanoparlants que transmeten el castellà als fills (potser perquè ells, encara que siguin tots dos catalanoparlants, es parlen entre ells en castellà, perquè s’han conegut parlant en aquesta llengua, posem per cas). Ara mateix no és segur que el cent per cent dels catalanoparlants que procreen tenguin descendència també catalanoparlant. Per tant, la primera cosa que podem fer és assegurar que la nostra descendència parli català. Si això passa, el futur de la llengua està assegurat.

La segona cosa que podem fer, igualment important, és mantenir la llengua. Que el català sigui viu socialment depèn de la vitalitat que aconseguim d’imprimir-li els que el parlam habitualment. Mantenir la llengua vol dir, senzillament, començar sempre una conversa en català, quan interactuam amb gent desconeguda. O respondre en català si et parlen en castellà (no sabem, en principi que qui se’ns adreça en castellà no ens entendrà si li responem en la nostra llengua). O demanar el català com a consumidors (cartes a restaurants, formularis que se’ns presentin, venedors a qui atenem per telèfon...). Això no implica que sempre i exclusivament hàgim de parlar en català. Però sí que implica que no parlar-hi ha de constituir una excepció excepcional (i no la regla habitual). Amb una persona que acaba d’arribar, i que potser té intenció d’aprendre el català, i que ens demana educadament el canvi de llengua, podem canviar. Però entenc que no ho hauríem de fer mai, per exemple, si existeix una relació d’autoritat. Amb les autoritats, els catalanoparlants hem de fer servir el nostre dret a usar sempre i exclusivament la llengua catalana. Vull dir que no és el mateix canviar de llengua amb un immigrat paraguaià que acaba d’arribar a ca nostra i que ens demana educadament si li podem parlar castellà que fer-ho amb un policia que ens demana la documentació o amb un jutge que ens interroga. Amb el primer ho podem fer sense gran perill per a la nostra llengua. Amb el segon i el tercer, consider que sempre hauríem de fer valer els nostres drets. Davant els servidors públics, el ciutadà tria llengua oficial. I aquí s’ha acabat la discussió.

A la Universitat Catalana d’Estiu, aquest passat mes d’agost, vaig ser convidat a intervenir en un acte de l’associació Mantinc el Català, una associació formada al Principat de Catalunya per persones compromeses amb la idea de mantenir sempre el català, siguin quines siguin les circumstàncies, especialment en aquelles en què se’ns vol imposar la llengua -el castellà, o el francès, al nord- arbitràriament (sempre que se’ns vol imposar, dins el nostre territori lingüístic, és arbitràriament). Per fer-ne part, basta estar disposat a mantenir el català sempre, sense claudicar, siguin quines siguin les circumstàncies, i molt especialment en el tracte en situacions verticals. Pens que, si l’associació creix i augmenta, el futur de la llengua està assegurat. A partir de «la força d’un» (que deia Nelson Mandela), i un i un més i un altre.