Feijóo, en castellà

La primera guarda relació amb les intervencions des del govern de l’Estat (ara en funcions). No tots els ministres són castellanoparlants i, en canvi, tots continuen intervenint en castellà. Seria ben lògic, per exemple, que Yolanda Díaz ho fes en gallec, però, malgrat la normalització de les condicions al Congrés, ella ho continua fent en castellà. Al parlament federal de Bèlgica, els ministres flamencs del govern d’aquell país, hi intervenen normalment en neerlandès. Ser ministres del govern belga no els obliga a intervenir en francès, i al seu parlament comú (el de tots els belgues) ho fan en la llengua dels flamencs. Podrem entendre que s’ha normalitzat la situació quan tots els ministres amb llengües diferents de la de Castella intervenguin normalment en la seua llengua materna al Congrés dels diputats.

Canta també l’ús lingüístic de la presidenta. Seria molt pedagògic que na Francina Armengol funcionàs normalment en català, a l’hora de fer discórrer l’activitat parlamentària. Donar la paraula en català, agrair la intervenció o donar pas al següent diputat ho hauria de fer en català. I tothom ho entendria al cap de dos dies. He de dir que, quan vaig ser al Parlament europeu, al cap d’un parell de setmanes entenia aquestes formalitats sense cap problema, ni necessitat d’orelleres, en neerlandès, polonès o hongarès.

Si Espanya fos Bèlgica, el candidat fallit a la presidència del govern, Alberto Núñez Feijóo, hauria fet les seues intervencions íntegrament en gallec. Per alguna raó que se m’escapa, les va fer en la llengua dels castellans. No en la dels seus conciutadans de Galícia, del govern de la qual ha estat president durant anys i panys. Per què va intervenir en castellà, en Feijóo, quan podia fer-ho sense cap problema en gallec? Qualsevol candidat a la presidència del govern de Bèlgica intervé en francès, en neerlandès o en alemany, segons quina sigui la seua llengua habitual. Qualsevol candidat a president del govern de Suïssa ho fa en qualsevol de les llengües de Suïssa, és a dir, en la seua. I no en la dels altres. I no necessàriament ho fa en suís alemany. I seguir que no l’hi fa si no és la seua llengua habitual, o primera, o materna, o com li volgueu dir.
De la mateixa manera, si Espanya fos Bèlgica, o Suïssa, o Finlàndia, o el Canadà, els diputats del PP o de Vox que tenen una llengua diferent del castellà com a llengua primera (habitual, materna, etc) intervendrien en les seues respectives llengües, i no ho farien sistemàticament en la de les regions castellanes. Recentment, al parlament de Dinamarca s’hi ha establert traducció simultània en kalaalisut, altrament dit groenlandès, perquè hi ha una diputada (que, a més, és la més jove del Parlament) que ha decidit que hi vol intervenir en aquesta llengua. Per una diputada, s’ha habilitat sistema de traducció i interpretació. Per respecte als seus electors. Als països esmentats, l’ús de la llengua no depèn de la tendència política dels diputats. Siguin de dretes o d’esquerres, unionistes o independentistes, els diputats flamencs usen tots, sense excepció, la seua llengua. I no fan mai un ús simbòlic de la que hagi estat o sigui dominant (com si fan, sistemàticament, al Regne d’Espanya).

Si en Feijóo hagués parlat en gallec, hauria normalitzat mínimament la seua posició com a candidat a la presidència del govern espanyol, posició que ja sabia d’avantmà que no podria mantenir. Però va renunciar a fer-ho, tot seguint la tradició jacobina castellana. Entre Castella i Galícia, Feijóo va triar Castella. Ell sabrà per què. I ho dic pensant que en gallec hauria pogut dir les mateixes mentides que va dir en castellà. Com ara que s’havien posat en contacte amb ell des de can Puigdemont per demanar no sé què i no sé què més, i que ell havia dit que no. Quan la cosa, com tothom sap, o com a mínim pot intuir, degué anar exactament a l’inrevés. Coses de la diglòssia!