Preservar la cultura

La nostra cultura, la cultura eivissenca, la cultura de les illes Balears, la cultura catalana, no s’ha de «preservar». Senzillament, cal mantenir-la com a cultura viva, lluny d’anquilosament, de proteccionisme i de folklorisme. Moltes vegades, una cosa o l’altra depenen només de la perspectiva, de l’òptica, i de la relació dels ciutadans en relació a allò que ens identifica col·lectivament. Per començar, des del meu punt de vista, és molt important que la cultura no ens remeti fonamentalment al passat. La cultura és allò que cream a cada moment, en cada etapa històrica, i es va acumulant amb el pas del temps. Veure la cultura pròpia com a cosa del passat és una manera, voluntària o involuntària, de treballar per carregar-se-la, per occir-la.

En aquest sentit, he de dir que contribueix a una visió correcta de la cultura pròpia la idea de no fer-ne gaire «pedagogia». Si ens hem d’anar explicant per poder produir els nostres productes culturals amb normalitat, malament. Els autors, editors, artistes, de cultures plenament normals i vigents no han d’anar justificant-se contínuament. En aquest sentit, em ve al cap un número de la revista Triunfo, que, al principi de la transició a la democràcia, va demanar a diversos autors en llengua catalana per què escrivien en català. Això, als autors en qualsevol llengua normalitzada, no se’ls sol demanar. No es demanava a Julián Marías o a Camilo José Cela per què escrivien en castellà. Ni tan sols se’ls demana als autors de novel·la negra sueca, per què dimonis escriuen en suec (llengua parlada per menys europeus que no el català i en la qual es publiquen cada any menys llibres que en català). Que els suecs escriguin en suec es veu que és normal, però hom es demana per què els autors catalans escrivim en català. En les respostes d’aquella ocasió, hi hagué autors que s’explicaren molt. Dedicaren arguments i «pedagogia» a fer entendre als espanyols l’estrany fenomen. Però, per mi, el més pedagògic va ser el gran Joan Fuster. «Porque me da la gana», va respondre. I aquí es va acabar la sucada de cervell.

Anys després, un diari espanyol va fer la mateixa pregunta al cantant del mític grup de rock català Lax’n’Busto. Com és que cantau en català? (La mateixa pregunta feta a la Pantoja, en relació al castellà, òbviament, no hauria tengut gaire sentit). La resposta d’en Pemi Fortuny va ser extraordinària, també: «Porque es más fácil». Supòs que el periodista devia quedar amb els ulls quadrats, però el cantant no li estava dient cap mentida. Per a ells, devia ser més fàcil cantar en català que no en cap altra llengua, per pròxima que fos i per domini que en poguessin tenir.

No crec que els catalanoparlants, o els habitants de la Catalanofonia, hàgim de «preservar» ni la llengua ni la cultura nostres. Senzillament, hi hem de produir amb tota naturalitat. Que tens una història al cap i la vols convertir en una novel·la? Fes el que faria un suec, i fins i tot un islandès. Sense complexos. Que tens una columna als mitjans de comunicació del teu territori? Per què no l’escriure en la llengua pròpia? Penses que no t’entendran? Que ets un «influencer» i vols pujar vídeos dia sí dia també al youtube? Per què no ho fas en llengua catalana? Trobes que et seguirà menys gent? En tens cap evidència? No t’has aturat a pensar que potser per cada hispanoparlant que perdis guanyaràs dos catalanoparlants? (Observem que tots els grups d’èxit que canten en català i han fet intent de passar-se a l’espanyol han acabat deixant-ho, perquè en realitat no tenen més seguidors pel fet de cantar en una llengua que pugui entendre més gent. De vegades ocorre exactament el contrari).

Quanta més producció hi hagi en llengua catalana, quantes més aportacions es facin a la cultura catalana, més gruix tendrà, i, per tant, més facilitat hi haurà perquè s’hi vagin incorporant nous productors de béns culturals. Perquè una cultura viva és això. Com diu el filòsof Jordi Graupera, «una cultura que es preserva no és cultura, sinó un estrat geològic». I aquí, per estrats geològics, ja tenim les pedres.